Fa pocs dies el president dels Estats Units, Donald Trump, va patir un intent d’assassinat en el transcurs del sopar de corresponsals de premsa que cobreixen diàriament la informació del president.
L’intent d’atemptat va passar a l’hotel Washington Hilton, curiosament el mateix edifici on fa quaranta-cinc anys van intentar assassinar un altre president, Ronald Reagan.
L’atacant va ser detingut poc després de ser detectat abans que entrés a la sala.
Abans, però de la detenció, l’agressor va disparar fora de la sala d’actes, però no va arribar a entrar-hi mai.
A la sala el desconcert va ser general, perquè evidentment van sentir com a fora hi havia trets, així com l’entrada abrupta de les forces especials que es varen endur Trump i tot el seu seguici.
Davant de tot plegat, tothom es va estirar a terra, atacs de pànic, plors i molts nervis entre els assistents… això sí, menys un.
En una taula al fons, un home d’uns vuitanta-cinc anys va romandre tranquil, serè i assegut a la taula, menjant-se una amanida de burrata.
Recordava les imatges de Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident del govern Espanyol, quan Tejero va entrar al Congreso de los Diputados pistola en mà, i ell va romandre assegut, fins i tot es va aixecar a recriminar l’acció als guàrdies civils.
Entenc, però que no és comparable entre l’un i l’altre, perquè entenc que Mellado ho va fer per patriotisme i el Sr. de l’amanida ho va fer perquè li encantava l’amanida que s’estava menjant.
De fet, diversos mitjans li han fet diferents entrevistes, i ell mateix ha explicat que l’amanida era bona, certament, però que realment no es va llençar a terra perquè tenia l’esquena trinxada, afegint que tampoc volia embrutar-se l’esmòquing.
I aquest últim argument he de dir que m’encanta. No es volia embrutar l’esmòquing! Aquest home es mereix un llibre de “mindfulness” de com controlar l’estrès i l’ansietat en moments crítics que es titulés: “El poder de l’amanida de burrata”.
Per què com reaccionem davant d’un fet sobrevingut, que no hi poden fer res i que ens trasbalsa?
Normalment, tothom actua de la mateixa manera, però sempre n’hi ha un o dos que fan totalment el contrari i que et sorprenen.
Suposo que és l’instint, allò que has anat xuclant durant tota la teva vida i que en menys d’un segon et fa reaccionar d’una manera o d’una altra.
Curiosa la naturalesa humana.
