En el nostre preciós país hi ha un estol de cuiners i cuineres que no només cuinen plats, també cuinen vida. L’energia contagiosa que hi posen a l’hora de fer les seves especialitats, converteix el seu treball quotidià en una declaració d’amor a l’ofici, a les persones i al país en general. En la meva modesta opinió una de les cuineres que transmet aquests valors és l’Ada Parellada, una dona simpàtica i esprimatxada que no calla mai, però que cuina amb una ànsia i una energia encomanadissa. Només de veure-la feinejar i sentir com s’explica et venen ganes de posar-te davant dels fogons.
Per l’Ada, cuinar no és una feina feixuga o esclava sinó que és un exercici de llibertat i de creació renovadora. A la cuina no surt sempre tot perfecte i si volem que ens quedi bé el que cuinem hem de filar molt prim. Habilitat i paciència. Cuinar és cuidar de tots el que s’asseuen a la teva taula.
Aquesta minyona simpàtica que promociona sobretot la cuina de la nostra terra, té un conegut restaurant que li permet guanyar-se la vida dignament i merèixer el respecte i l’estima dels seus clients i coneguts. És una persona capaç de deixar una empremta valuosa de la seva tasca, del seu amor per la gastronomia i també de la terra que ens alimenta. Mentre hi hagi persones que siguin conscients que cuinar és també cuidar, anirem bé.
S’acosta Nadal L’escudella i carn d’olla, plat reverencial dels catalans és, des de fa anys objecte d’una gran decadència; potser ens aniria bé mirar de tornar-li el protagonisme perdut, encara que sigui sols una vegada l’any. “Per Nadal qui no menja escudella res no val” deia l’antiga dita. Malauradament, en aquests temps, la flaire d’aquest magnífic plat nadalenc ha desaparegut de la majoria de llars de Catalunya. Entre les modes foranies i un esnobisme creixent, la gent s’ha dedicat a omplir les taules nadalenques amb peix i marisc; llobarros, besucs, orades, ostres, percebes, gambes, llamàntols… Aquestes menges juntament amb algunes sofisticades delícies franceses omplen majoritàriament les nostres taules de Nadal.
A més de bonic, tornar a la tradició pot ser bo per a la butxaca i per recuperar aquella fumereta blanca del brou majestuós que omplia la casa dels millors auguris de Nadal. Els gustos sempre són agraïts, i en un context en què cada dia és més difícil trobarnos tots a la mateixa taula, aquest Nadal pot ser una bona ocasió per fer bullir l’olla. Afinant una mica més, vull assenyalar que fa molts anys, en moltes cases, menjar escudella per Nadal no era habitual per la senzilla raó que se’n menjava gairebé cada dia. De fet, aquella escudella barrejada que es menjava diàriament, on es posaven les engrunes i les sobralles que la mestressa guardava al rebost lluny de l’abast de la gatada que voltava per la casa, no té res a veure amb l’escudella i carn d’olla que hauríem de posar a taula aquest Nadal.
Us proposo, doncs, un autèntic menú- tradició. Això sí, elaborat amb productes de primeríssima qualitat dedicant-hi tot el temps que calgui a l’hora de preparar-ho. Nadal és un dia en què cuinar ha de ser alhora una necessitat i un plaer amb la il·lusió de poder gaudir de la meravellosa companyia de tota la família.
Tots sabeu com s’ha de fer una bona escudella i carn d’olla. Convé, però, seguir la tradició de les nostres àvies — grans cuineres de l’època que deien que en una festa tan especial, no cal estalviar-hi res, sobretot no hi podien faltar mai, “els quatre evangelistes” o sigui, les preceptives quatre menes de carn: xai, pollastre o gallina, porc i vedella, i si us agrada, un os de pernil i una boleta de sagí ben enfarinada que fa tornar el brou blanc i el lliga. Per acabar, és clar, la pilota feta amb carn picada de porc i vedella, ou, all i julivert i un pols de farina. I els inevitables galets o colzes barcelonins com els anomenaven abans. De la resta ja us ho deixo a les vostres mans.
Abans, després de l’escudella s’imposava un gran rostit a la catalana. Una peça d’aviram important: gall dindi, ànec o un bon capó pujat a casa… Però sabeu què?— a mi aquesta peça ja m’hi sobra. Ja no tenim la gana que teníem abans. Crec que és millor fer un bon aperitiu amb un excel·lent pica-pica amb peix inclòs — que ens vingui de gust tant a petits com a grans. Si quedeu amb gana podeu repetir del brou de Nadal com si fos el raig d’intimitat d’aquella cuina tan ben feta que ens dona vida i ganes de viure-la. I si en queda, per sopar tornem-hi, que és Nadal!!
Bon Nadal!!!
