Fa uns dies que el meu amic Ricard em va trucar perquè anés a esmorzar amb ell a la finca de la Bisbal en la qual hi té plantats uns centenars de cirerers i presseguers; tenia ganes de parlar amb mi, em va dir. Després de menjar unes bones galtes de porc amb mongetes que vaig preparar, em va explicar que feia temps que estava trist per tota la sèrie de circumstàncies que li han passat els darrers dos anys i que li causen una profunda angoixa de la qual no se’n sap sortir. Mentre escoltava amb atenció el raig d’infortunis en què s’ha trobat darrerament i que jo ja coneixia, vaig notar una mena de tensió que se m’instal·lava a l’estómac. No era pas per la seva tristesa, que sentia com a meva, sinó perquè temia que les meves paraules en aquell moment, no fossin les adequades — no sé, m’hi trobava incòmode i no sabia què dir-li. Quan algú està trist, no cal intentar arreglar els seus problemes, no podem. La tristesa no és un error a corregir, sinó una emoció a travessar i amb la teva presència i suport sols pots aspirar a oferir el millor de tu mateix.
És un tema molt complicat voler animar algú que està trist; no és perquè no el volem ajudar sinó perquè sovint no sabem com fer-ho. La tristesa dels altres s’estavella contra la nostra pròpia fragilitat i no és fàcil trobar la solució per temperar els ànims d’algú que pateix, i això ens fa sentir estranyament impotents. El Ricard ha perdut un fill d’una quarantena anys després de patir una greu malaltia; la Nuri, la seva dona, amb la qual discuteix sempre per un motiu o un altre està molt delicada de salut i destrossada per la pèrdua del seu fill. L’home també està amoïnat perquè li entren a robar cada dos per tres a la finca, les plagues dels arbres fruiters cada cop són més complicades de controlar. Són dos infeliços que no poden sortir del pou profund on els ha abocat la vida i cada vegada s’allunyen més l’un de l’altre.
Quan xarrem, prou que intento minimitzar el seu desconcert fent servir frases amb la millor de les intencions: “no estiguis trist home”, “mira el costat positiu”, “us queden dos fills que us estimen”, “teniu uns nets que us adoren”, “una bona situació econòmica”, “propietats”… Aquestes frases tot i que es diguin amb tendresa i amistat no són suficients per calmar a una persona que està trista. La tristesa és un cúmul d’emocions complicades d’entendre.
Parlant amb Ricard em sento petit, impotent…
Segurament que amb el pas del temps, la tristesa del meu amic remetrà i trobarà altre cop el seu camí i tornarà a ser l’home vital i valent que era, i continuarà produint els millors préssecs que he menjat mai. Tant de bo!!
Plat estiuenc
Amb les calors de juny comença la temporada dels préssecs que se sol allargar fins a finals d’agost.
Com deia, en la seva propietat, el Ricard, té una parcel·la gran de terra bona amb un centenar de vells presseguers grocs que són una delícia de bons. A mi m’agraden fresquets de la nevera, però també per variar van molt bé per fer una amanida.
Els peleu, els talleu fins i els bulliu amb un grapat de sucre cinc minuts; els reserveu.
Poseu en una safata enciams de dos colors escarola, unes tiretes de cansada virada que haureu fet fregir ben rossa, nous, i pel damunt una capa de préssec abundant.
Prepareu una salsa vinagreta amb sal, pebre, oli vinagre i una cullerada de mel. Ho emulsioneu bé i ho tireu pel damunt de l’amanida. És bona.
Amanida d’arròs, gambes i préssecs
En un cassó amb aigua i sal hi feu bullir l’arròs 15 minuts. El renteu amb aigua freda, l’escorreu i l’amaniu amb sal, pebre i un polsim de canyella.
Peleu les gambes, les saleu i les fregiu suaument amb oli, les reserveu. Peleu els préssecs i els talleu a daus petits.
Poseu en el fons d’un motlle o una tassa part de les gambes filetejades en el fons, l’arròs amanit amb l’oli de fregir les gambes al damunt i premeu-lo bé. Poseu els daus de préssec escampat en el fons d’un plat, formatge fresc i un raig d’oli d’oliva; desemmotlleu l’arròs al damunt. Decoreu amb les gambes restants.
