Escric aquest article just quan la majoria de gent torna de vacances. Som a la primera setmana de setembre i, de cop i volta, tot sembla que torni a la normalitat. Un aclariment abans de continuar: jo vaig fer les vacances, el gruix important de vacances per ser més exactes, el passat mes de juliol. Això vol dir que he estat treballant tot l’agost, i quan dic que sembla que de cop i volta tot torni a la normalitat, ho dic amb coneixement de causa.
M’explico. A principis d’agost els correus electrònics, les trucades de telèfon i els missatges per whats van baixar en picat. Parlo a nivell professional. A partir de mitjans d’agost, ho van fer en picadíssim. A Manresa en concret el tema de la feina es va començar a animar una mica la darrera setmana de mes coincidint amb la festa major, i ara aquest setembre sembla que s’hagi desfermat la tempesta. Arriben més correus i més missatges, i gent de la qual te n’havies oblidat sembla que hagin ressuscitat.
També han arribat aquells típics missatges que et donen consells de com superar la depressió postvacances perquè vagis a treballar amb alegria, com si no hagués passat res. Un noble art, deia Pepe Rubianes, que afirmava que el treball fins i tot et posa catxondo. «Només cal veure la gent que va a treballar a les 5, les 6 o a les 7 del matí… tothom cantant i ballant», deia per, immediatament després, cagar-se amb qui el va inventar (el treball).
M’ha arribat, fins i tot, propaganda d’una marca que es diu Thule que em diu que la tornada a la rutina no ha de ser complicada i que tinc l’oportunitat de moure’m amb llibertat i amb estil a l’hora d’anar a l’oficina o bé al gimnàs amb motxilles que, pel que diu, són la pera. Hi cap de tot però amb elegància, no de qualsevol manera.
Doncs res. Tot això per dir-vos que espero que les vacances hagin anat bé; que si ja les vau fer fa dies i no les recordeu, que no patiu, sempre quedaran aquelles fotos desades al mòbil que mai s’acaben d’arxivar i endreçar -almenys en el meu cas- per recordar que sí que vau estar de vacances; que el treball potser dignifica, però en qualsevol cas ho farà fins a cert punt; i que sobretot no hem d’oblidar que els que n’hem pogut fer som afortunats perquè hi ha molta gent que ni les ensuma. L’any que ve, si hi arribem, més.
