La nit estrellada

“Hi havia un dia que era fosc i Van Gogh va sortir a voltar a fora. Va veure unes estrelles, una preciosa lluna i un cel maquíssim.

Després va anar cap a casa per fer un quadre. Quan va arribar va obrir la finestra i va començar a pintar.

El quadre li va posar de nom ¨La nit estrellada” i el va portar el museu i es va fer famós”.
Aquest és un escrit, literal, d’una de les meves nebodes, una nena de 1r de primària.
Té 6 anys i aquesta imaginació…quina descripció tan bonica…quan en tingui 60 anys, com s’expressarà?, té tota una vida per endavant.
Al seu costat com n’aprendré!!!!!, d’ella i de tothom qui m’envolti.

Totes tenim les nostres capacitats; el que seria bo és que totes i cadascuna les coneguéssim i les poguéssim canalitzar… totes som úniques i irrepetibles.

El camí és llarg… i hem vingut a aquest món a acumular experiències i a compartir-les.
El que no podem compartir és la maldat d’uns adversaris polítics que tenen totes les eines del poder per, a banda, a atonyinar-nos (amb no sé quines excuses constitucionals), mentir, menysprear-nos, tancar-nos, ignorar-nos…

Aquesta farsa de “judici” ens suposa un cost econòmic i emocional… i a les nostres conciutadanes que se les priva diàriament de la seva llibertat?… quin preu hem de pagar totes per aconseguir la nostra/seva llibertat?; què haurà de passar per poder aconseguir-la?; han de canviar les lleis?; quina pressió front aquest aparell de l’Estat (heretat del franquisme) hem d’activar per poder arribar a aconseguir la plena llibertat? i fer-ho amb totes les vies possibles?

M’agradaria pensar que el camí no serà massa llarg (cada dia tenim més arguments perque així sigui!!!!) però si ben costerut.

M’he referit anteriorment a l’aparell de l’Estat… un Estat d’orígens castellans que té un ADN marcat per un pensament imperialista, centralista, poc respectuós; que té un Rei imposat per un feixista, que no té memòria, que té molts morts a les cunetes, que no acaba d’enllestir i fins i tot eternitza tot allò que té flaire o millor dit, que fa pudor de rònec, que encara ens té com els seus vasalls, que ens maltracta… i que encara no sap ni que pensem, ni que volem, ni com estimem… i si ho sabés i actués en conseqüència encara en treuria molt més profit ja que amb poca cosa en tenim prou; perque som gent de pau… i avui fa una “nit estrellada”.

Francesc Gannau

imatge: en.wikipedia.org

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin