Una bona Festa de l’Arròs

Per una cosa o altre que ara no ve a tomb feia anys que no assistia a la Festa de l’Arròs de Sant Fruitós. Aquest passat diumenge hi vaig treure el cap una estona. Em va agradar.
Em va agradar l’ambient que s’hi respirava, la gentada que hi havia, el bon temps que va fer, les ombres que oferia el Bosquet per refugiar-se del sol, les colles que van parar la seva taula al mateix Bosquet per dinar i passar un dia diferent, l’olor del sofregit per fer l’arròs, el fum que sortia de les paelles mentre es coïa… També el «bon rotllo» que hi havia al costat del parc infantil on una vintena de colles cuinaven els seus propis arrossos i, algunes, aprofitaven per fer el vermut. En una d’aquestes colles hi havia el Galdric, que no sé pas jo si sap cuinar massa una paella però la remenava amb gràcia.
La Festa de l’Arròs és, possiblement, un dels principals trets identitaris de Sant Fruitós. Fa poble. Des de sempre. De més petit i de jove l’esperava. Era un dia diferent tot i que la feina a casa, la pastisseria, feia que en moltes ocasions m’hagués d’escapar corrents i de pressa al Bosquet i tornar ràpid. El meu germà Josep sí que havia fet de parella a l’hora de repartir arròs. Aleshores, no sé ara, fins i tot es comentava si alguna d’aquestes parelles acabarien sent «nòvios». Evidentment que no hi havia la fal·lera turística té ara, amb molts visitants de fora. Com a molt venien els parents de més a la vora.
L’únic que amb el pas dels anys em grinyola una mica són alguns detalls com per exemple la desfilada d’autoritats i convidats des de l’Ajuntament fins al Bosquet. És tradició, sí, però una mica carrinclona. Eps. Pel meu gust, eh?. D’aquelles que encara mantenen certa línia divisòria entre els qui desfilen i els qui s’ho miren des de fora. O la benedicció de l’arròs -ai si em sentís ma mare!- tot i que el rector va ser molt simpàtic.
Dit això insisteixo que m’ho vaig passar bé. Vaig retrobar gent que feia temps que no veia i em va fer sentir un santfruitosenc més. Que enguany hi donessin un toc solidari amb el Delta de l’Ebre, devorat pel temporal, hi ha aportat un plus especial. I que els qui se’n cuidin de l’arròs i el reparteixi ho facin de forma voluntària, també. És cabdal. L’essència. Voldria acabar amb un record pel Fusteret. Aquí queda.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin