Un preludi nefast

Massa sovint hem d’escoltar notícies desagradables que succeeixen en el nostre entorn i que en certes ocasions ens poden fer recordar episodis tristos que hem viscut en la pròpia pell.  Fa un parell d’anys que em vaig trobar enmig  d’un greu succés que, encara ara, tinc clavat molt endins.

Era en ple mes de Juliol i estàvem jugant una partida de golf, una colla d’amics. En un moment determinat del recorregut vaig observar que el Ton estava parlant pel mòbil. No ho sol fer mai perquè diu que es distreu i llavors juga malament; per això, em va estranyar que estigués tanta estona amb l’aparell enganxat a l’orella; mentre l’observava  amb relativa estranyesa vaig intuir que estava amoïnat mantenint aquella inesperada conversa. Què li devia passar? Com que la cosa s’allargava em va fer senyal indicant-me que deixéssim passar el grup que ens venia darrera; és l’ètica golfística. Quan va donar per finalitzada la trucada els tres companys que anàvem amb ell ens hi van acostar a preguntar-li: que passa alguna cosa, Toni? L’home estava plorant. Sí que passa, sí, nois. El Lluís ha trobat el seu fill Benet penjat d’una biga del celler. Vam quedar glaçats.

El Lluís jugava amb nosaltres gairebé tots els dimarts i algun cop també venia amb el Benet, un xicot de vint i cinc  anys, ben plantat, treballador, molt bona persona i d’un tarannà admirable. Treballaven pare i fill en la seva finca del Pla del Penedès conreant una gran extensió de vinya i vinificant el seu propi vi i cava; es veu que anaven molt ben avinguts amb la gestió del negoci. El pare es cuidava de la producció i el Benet de la comercialització i vendes dels seus productes. Viatjant sovint a diversos països europeus.

Segons alguns comentaris  el Lluís encara no sap el motiu pel qual el Benet se’n va voler anar. És evident que amb la seva acció, el noi va deixar una estela d’angoixa i de tristesa en la família, impossible de superar, sobretot pels  pares i, el seu germà. Han passat un parell d’anys i fa tan sols algunes setmanes que el Lluís intenta tornar a acompanyar-nos al camp; però és notable el canvi que s’ha produït en la seva persona. És tan evident que no tornarà a ser més, el mateix. Quina pena tan gran que ha de ser perdre un fill d’aquesta manera!! Quins motius va tenir el Benet per prendre aquella maleïda decisió? Probablement només els coneixia ell.

El motiu d’aquest article és precisament a propòsit d’un problema que sembla ser que ateny  la nostra societat. Durant el llarg període de confinament provocat per la Covid es va parlar molt sobre les dificultats que patien alguns adolescents; una franja d’edat que es caracteritza  per les relacions socials, que llavors es van aturar de cop. Aquest fet potser els va provocar i fer créixer un gran malestar psicològic. Passat el confinament van començar a sorgir algunes  conseqüències. Segons algunes enquestes dos de cada deu nois i noies entre els 12 i 18 anys reconeixen que en algun moment han pensat que es volien morir. Per fortuna la gran majoria no arriba a tant, però uns quants admeten que es produeixen autolesions greus amb freqüència. Això és un fet esfereïdor que pot passar a qualsevol família. En el cas del Benet la seva acció va ser definitiva. N’hi ha d’altres que segueixen el mateix camí.

Darrerament sembla que és inevitable constatar  de que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves i que des de la pandèmia s’ha incrementat, encara més, aquesta ansietat de posar fi a la pròpia vida. Per què manifesten aquest desig de morir, en la flor de la seva joventut? Què els passa? Això no es decideix d’un dia per l’altre. Aquestes resolucions tan dràstiques normalment han d’anar acompanyades de certes determinacions i posteriors planificacions de  caràcter molt greu i complicat. No deu ser gens fàcil llevar-se la vida; deuen haver-hi  unes raons de profunda tristesa i de melangia que et rossega per dins.

Quines profundes i inexplicables raons porten una persona jove a rodolar per la foscor on no entreveu cap mena de llum?

A educadors i familiars potser ens caldria intentar desvelar-les per analitzar el seu missatge i escoltar el clam de les seves paraules. On rau el problema de cadascun dels nostres joves? Problema que pot ser el preludi d’un nefast i esgarrifós determini.

Comença un nou any; el que hem deixat ens ha llegat massa històries desagradables i lletges. El món va canviant sense a penes adonant-se’n. Potser va massa de pressa tot plegat? La nostra joventut no es culpable del que els està passant puix no tenen ni l’edat ni la maduresa per assumir tot l’enrenou on ens condueix la modernitat. El demà per a alguns, és mai per a ells? Que està passant?

Miquel Puig Soler

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin