0 Shares 382 Views

Un món per un forat – Izan Molina Plaza

3 agost, 2018
382 Views

M. 1426

Guanyador de la 29a edició del Concurs Infantil de Contes Montpetit (Categoria B)

El senyor Bartomeu sempre havia sigut molt estrany. Sempre. Aquell vell home sempre havia sigut “El boig murmurant”, ja que, tothom que veia pel carrer al Sr. Bartomeu, que estava immers en el seu món, el sentia murmurar paraules inintel·ligibles, amb el cap cot i amb ulls nerviosos, però mirada llunyana, buida. A més, cada nit se sentien uns sorolls molt misteriosos, procedents del seu pis; tancat i polsós. Unes estranyes rialles, que arribaven, fins i tot, al primer pis, unes rialletes molt alegres i trapelles que mai pensaria que pogués fer ningú, molestaven contínuament als veïns. També, a mitja nit, qui ho arribava a veure, descrivien com una enlluernadora llum, que sortia tènuement del piset, il·luminava uns instants l’interior del pis i, de cop, desapareixia.
Estava davant d’aquella vella i desgastada porta, donant-me valor a mi mateix, per tal de fer el que ningú havia fet: trucar a casa del Sr. Bartomeu. Vaig examinar aquella porta de cap a peus. Al vell mig de la desgastada fusta de la porta es podia llegir, dificultosament, en lletres d’acer, una mica rovellades: “Sr. Bartomeu i Sra. Florinda”.
Deien que el Sr. Bartomeu es va tornar boig per culpa de la mort de la seva esposa. Això el devia deixar molt tocat. Altres, una mica més exagerats, deien que l’havia mort ell i això el va trastornar. I d’altres, que directament deien ruqueries, deien que Florinda mai havia existit i que sempre havia estat boig.
Ah, per cert, jo sóc l’Axel, un nen de 12 anys, fanàtic dels misteris i dels llibres d’aventura i fantasia. Bé, com deia, estava apunt de trucar per primer cop al pis del Sr. Bartomeu. Vaig respirar fondo i vaig… No vaig poder. Em feia vergonya el fet de que, segurament, se’m quedaria mirant amb la mala baba mentre intentés donar-li una bona explicació per aclarir el fet que el truqués a la seva porta a mitja nit. Per això, vaig escollir una alternativa millor, més efectiva i menys vergonyosa: mirar pel forat del pany de la porta. Una mica de delinqüent, però no hi havia alternativa per tal d’aclarir el misteri. Em vaig apropar silenciosament al pany… i vaig mirar pel forat. Foscor. Tot de mobles vells i polsosos. En un extrem de l’habitació es veia aquell vell home amb la mirada perduda, assegut en una cadira de fusta que semblava que pogués caure en qualsevol moment. L’home semblava expectant, com si esperés a algú o a alguna cosa. Vaig mirar el rellotge. Les 11:59. Silenci. De sobte, del mig de l’habitació, va començar a brillar un petit puntet que, cada vegada, anava augmentant de volum i resplendor una mica més, una mica més… el feix de llum va començar a modelar-se i a prendre forma d’oval. L’home es va aixecar i, amb penes i treballs, va arribar a un costat del feix de llum.
– T’estava esperant amor meu.
Llavors em vaig adonar que a l’altre costat del feix lluminós hi havia un prat ple d’herba i animalons i, vestida amb un vel blanc, hi havia una dona molt jove i guapa que somreia dolçament a aquell home. No vaig poder reprimir un petit gemec de sorpresa al veure aquella escena. El Sr. Bartomeu va girar el cap i amb una mirada fulminant, com si sabés que estava allà palplantat, mig coixejant, mig caminant, l’home vell i estrany,
que feia uns instants creia que era, em va agafar res més obrir la porta. Em va empènyer dins l’habitació, i res més veurem la dona va dir, espantada:
– Qui és aquest vailet? Què hi fa aquí? Ho ha vist tot?
L’expressió de la dona era d’autèntic horror.
– Tranquil·la, sol meu, jo me n’encarrego.- Va intentar calmar-la el Sr. Bartomeu.
– Ara no el podem deixar, podria dir-ho a la gent!- va cridar exasperada.
– D’acord, d’acord… a veure noiet, quant has vist?
– Ehhh… jo…- no sabia si respondre.
– Bé… això no és bo…- Va pensar en veu alta el vell. – A veure marrec, si guardes aquest secret et donaré el que vulguis, però sis plau no ho expliquis…- va acabar suplicant.
Aquell verd i solejat prat, de l’altre costat del feix de llum, era molt bonic. I bell. A més, hi havia animalons ben estranys: fades de les flors, petits folls riallers, papallones gegants… ben bé un lloc al qual voldria anar.
– D’acord, però només si em deixeu entrar en aquest món tan estrany.- Vaig dir finalment.
– Com vulguis.- Va dir amb veu ronca el Sr. Bartomeu.
I dit això, em va empènyer a l’altre costat d’aquell estrany portal. Feia un sol molt reconfortant. Em vaig adonar que aquell prat estava sobre una petita illeta flotant rodejada de vàries illes semblants. Després ells dos van entrar darrere meu agafats de la mà. Davant dels meus impressionats ulls, al Sr. Bartomeu va comença a envair-li un gran somriure mentre s’anava tornant cada vegada més i més jove. Vaig assabentar-me que aquell lloc estava en un punt intermedi del món, on res té sentit, ni l’espai ni el temps. Llavors vaig mirar el gran buit que hi havia sota les illes. Profund. Infinit. Llavors alguna cosa em va empènyer i mentre queia em vaig adonar que tornava cap a dalt, com si alguna força estranya m’elevés. Llavors, vaig pujar a una altra illa. Estava davant mateix de l’altra, on s’hi veia el Sr. Bartomeu petant-se de riure quan va veure la meva cara de sorpresa. Després de l’espant inicial, vaig intentar tornar a saltar. I aquell estrany però divertit procés em va portar a una altra illa. I a una altra. I a una altra. Vaig estar llarga estona així, rient i rient mentre veia com la parella m’observava mentre donava salts i més salts. Després vaig tornar a l’illa inicial, per poder observar més detingudament aquelles criaturetes. Els folls no paraven de fer-me pessigolles mentre aquelles petites fades voleiaven al meu voltant. També vaig veure una enorme serp voladora amb cent potes, que em va portar a fer un petit vol entre els núvols. Quan vaig estar satisfet de tanta aventura, vaig anar a conversar una estona amb el Sr. Bartomeu i la Sra. Florinda sobre aquell lloc.
– O sigui que aquí és on ve la gent quan… abandonen el nostre món?- vaig preguntar delicadament.
– Sí, noiet, sí…- va dir lúgubrement.
Però després se li va il·luminar la cara, dient:
– Però tinc la sort de poder visitar cada nit a la meva estimada.- Va dir mirant dolçament a la seva dona.
– Bé – va dir de sobte aixecant-se – crec que tindríem d’anar tornant a casa, no creus?
– És veritat – vaig respondre espantat – portem hores aquí, serà ja de dia?
– Tranquil – va dir la Sra. Florinda, que feia estona que es mantenia callada- el temps aquí no transcorre com a la realitat.
– Ufff… que bé- vaig sospirar alleujat.
I dit això els tres ens vam aixecar. Vam anar al bell mig de la illeta i, mentre es tornava a obrir el portal, el Sr. Bartomeu va xiuxiuejar a la seva dona:
– Fins demà, estimada.
I a continuació vam passar un altre cop pel feix de llum.
Foscor. Mobles vells. Vaig mirar el rellotge. Les 12:01. Vaig mirar al meu darrere. El portal havia desaparegut. El Sr. Bartomeu tornava a ser vell i encarcarat. Mirant-me desafiadorament va dir:
– Ni una paraula!
I em va fer fora.
A la nit següent vaig voler tornar a parlar amb el Sr. Bartomeu. Aquesta vegada vaig trucar. Silenci. Un altre cop. Silenci. I un altre. Silenci. No hi havia ningú. Quan em disposava a marxar vaig pensar en mirar pel forat del pany. Una nota. Al pany. Per a mi. En aquell paperet s’hi podia llegir:
“Adéu. Me’n vaig per no tornar més. Estic feliç en aquell món. No en aquest. Tampoc no sóc valorat, aquí. Allà sí, per algú que m’estima. Adéu vailet.
Signat: Edward Bartolomeu Finnen.”

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com