Treu-ho tot, no et quedis res a dins

Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Il.lustració: Bet Calderer

Feia dies que patia per ell, perquè veia que ell patia. L’estimava, malgrat no li hagués arribat a insinuar mai. Treballaven de costat i, probablement, eren, l’un per a l’altra, les persones amb qui passaven més hores entre setmana. Estaven molt a prop, compartien maldecaps, reconeixements, rialles freqüents i, òbviament, també alguna esbroncada. Ell era cordial, fins i tot carinyós, positiu, optimista, desacomplexat, espontani, convincent, una mica despistat, i tot això, a ella, l’hi entendria l’ànima. Tanmateix, ja feia uns dies, havia canviat. La seva alegria natural, ara, se li notava impostada. Potser els demés no se n’adonaven, però a ella no se li escapava. Com no se li escapava que estava més pendent del mòbil del que era habitual, que intervenia menys i amb menys convicció a les reunions de treball, que ja no s’oferia com sempre per ajudar un company si el veia atabalat i que, bàsicament, s’havia tancat i no estava per ella com abans.

No ho podia suportar. Aquella situació la superava i se li estava fent insostenible emocionalment. Havia de fer el cor fort, ficar-se les pors a la butxaca i fer el pas. Al capdavall, si era la seva amiga, no hi havia d’haver cap problema en oferir-se-li per si li calia alguna cosa, encara que aquesta cosa fos només ser-hi i aguantar amb resignació si ell es deixava anar. S’hi va acostar, amb discreció perquè els altres no poguessin sospitar res, i una mica incòmoda, però decidida, li va dir que podia comptar amb ella, que el millor era treure-ho tot i no quedar-se res a dins.

El noi la va escoltar i, amb un rictus de dolor sincer transfigurant-li la cara i una dificultat per articular les paraules que a la noia, en un primer moment, li va semblar commovedora, li va dir que gràcies, que tenia raó i li faria cas, que el millor era treure-ho tot i no quedar-se res a dins. I després d’aquest esforç verbal, es va aixecar, es va tancar al vàter i fins mitja hora ben bona després no en va tornar a sortir, efectivament, molt més tranquil i relaxat.

“Si t’ha agradat aquest conte de Xavier Gonzalez-Costa amb il·lustracions de Bet Calderer i en vols llegir més, ho pots fer a la secció “A la vora del foc” de NacióBerguedà”. –> i linkar aquí:

https://www.naciodigital.cat/bergueda/especials/680/pagina1

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin