Tenir el cap clar evita cometre errors.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 39 – 1

El Pau i la Montse vivien en un habitatge de la part nova de Sant Fruitós, tocant a la Torre del Sanmartí. Feia 10 anys que estaven casats i tenien dues filles de 7 i 4 anys. Ell treballava al polígon de Sant Isidre i per això, 6 mesos enrere, just abans de comencar el nou curs escolar, havien deixat la casa de Súria d’on el Pau n’era fill, per estar més a prop de la feina. Les nenes anaven a l’escola pública de Monsenyor Gibert, al capdamunt del poble, a poca distància de casa, i s’havien adaptat força bé al canvi de lloc.
El Pau era cap de magatzem d’una empresa de logística i cobrava un bon sou. Això permetia que, a banda de pagar el lloguer del pis i cobrir les despeses familiars, restessin prou diners perquè la seva dona pogués dedicar-se a les feines de casa i a tenir cura de les filles. Per obligacions del càrrec, sovint es veia forçat a allargar l’horari laboral i tornava al seu domicili molt tard. Tant que, quan hi arribava, les petites ja dormien i només podia fer-los un petó de bona nit.
La Montse, per tradició familiar, creia fermament en les propietats curatives de la medicina natural i últimament feia pràctiques d’esoterisme. Tenia a casa llibres sobre ciències ocultes i de teràpia oriental, amb freqüents al.lusions als signes del zodiac, al karma i als viatges astrals. La seva afecció a l’esoterisme provenia d’un antic company d’escola que exercia de professor naturista i amb qui confiava de debò. Com que a ella li agradava molt aquest camp, quan tenia algun dubte existencial o volia informar-se sobre les qualitats d’una determinada planta remeiera el trucava i, de vegades, després de deixar les nenes a l’escola, quedaven per trobar-se a la seva consulta de Manresa.
En els darrers dies la Montse estava un xic neguitosa; veia que la seva filla petita, la Marta, quan sortia del col.legi, no tenia ganes de berenar ni tampoc de jugar amb les companyes de classe com feia sempre. Un vespre, a l’entrar a casa, es fixà com deixava la montxilla tirada en un racó i, fent cas omís a la invitació de la seva germana Júlia per jugar amb ella, es va dirigir a la cuina per asseure’s a la tauleta on solien menjar; plegà els seus bracets damunt la tauleta i hi reposà el cap. En veure-la estranyament quieta i silent, la mare se li acostà pel darrere i, acariciant-li els cabells amb la mà, li preguntà: “Marta, que no et trobes bé?” I ella, com si li costés obrir la boca, va respondre: “Estic cansada, mama”. “Que us fan treballar molt a l’escola?” va insistir la Montse. “No, però avui no tinc gana” contestà la nena fent un sospir. “Deu ser que tens una infecció al ventre. Et faré una sopa de timó”. I tot seguit la Montse posà un cassó al foc i li preparà una sopa bullida de pa amb farigola. Després, esperà que es refredés una mica, va omplir-ne un plat i el deixà just davant la nena tot oferint-li la cullera. Li digué: “Vols que et peixi?” Ella va fer que no amb el cap. Passaren uns minuts i el plat de sopa romania sobre la taula sense que la petita comencés a menjar. “Que no t’agrada? Has de menjar una mica. Si vols t’ajudo”, li va dir la mare. I com que la nena no reaccionava, va prendre la cullera, l’emplenà de sopa i l’apropà a la seva boca. La Marta esclatà en plors. Després d’intentar que xarrupés un parell o tres de cullerades sense èxit, la Montse, una mica nerviosa, va dir a sa filla: “No sé que et passa, noia. Et veig rara i el millor és que te’n vagis a dormir sense sopar. Au, t’acompanyo”. Van passar pel corredor i van veure la Júlia que estava distreta en una habitació jugant amb les nines. “Digues-li bona nit” va ordenar la mare a la Marta. Ella balbucejà un “nanit” al qual sa germana respongué amb un lleu somriure. Al cap d’una estona, quan les dues nenes ja eren al llit i dormien, tornà el Pau de la feina i la Montse li va explicar el problema que tenia amb la filla petita. Ell, amb el pensament encara posat en el magatzem per una complicació d’última hora en l’arribada d’uns contenidors provinents de la Xina, li llevà importància. “Coses de canalla” va comentar, sense parar gaire atenció al que li deia la seva dona. “Amb tantes gormanderies com menja segur que té l’estómac brut. No passa res si ha anat a dormir sense sopar;
demà segur que es trobarà millor”. La Montse apartà la vista dels seu marit i va fer un sospir de resignació, però quelcom dins seu la feia estar angoixada. Van asseure’s a la cuina i se serviren el sopar: mongeta tendra amb patates i unes croquetes de pollastre. Un silenci nerviós planava en l’ambient i tan sols se sentia el monòton diàleg dels plats i els coberts. Cap dels dos tenia esma per parlar de res, cadascú amb el pensament ficat en el seu pati particular; ni un comentari sobre la feina, ni una pregunta sobre el col.legi de les nenes, ni una simple referència el temps…
La setmana que vé acabaré el relat d’aquesta història que, com veureu, es complicarà força.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin