0 Shares 100 Views

Temps d’estiu, peix a taula

10 d'agost de 2022
100 Views

Lamentablement alguna vegada sol passar que el peix de duem a taula no està a l’altura del que esperàvem, i aleshores la culpa recau en qui ens el vengué. Aquell lluç, rap, orades o llobarros que teníem ganes de comprar per un àpat previst i que ens van fer gràcia només veure, eren poc cristians i el resultat no va ser el desitjat. Nosaltres també en tenim part de culpa que això ens passi. Moltes vegades ens estalviem de preguntar al peixater l’estat de frescor dels productes que te a la panera i la espifiem. Aquesta calor insuportable és perillosa per al peix i, doncs, abans de donar conformitat a la compra s’ha d’estar molt al cas.

De pistes no en manquen per conèixer la qualitat del peix, com també son evidents les trampes per dissimular-ho. Abans de decidir-se cal observar que els ulls siguin inflats i lluents. Se solen  enterbolir i buidar, passats els dos primers dies. Quan un peix és fresc els seu cos genera una gelatina que desapareix al cap d’un parell o tres de dies. Les escates també el delaten. Els primers dies són lluents i estan adherides al cos, però desprès de diverses rentades, entrades i sortides de la nevera comencen a caure i desapareixen.

En els peixos de fons que se solen treure arrastrats per la trema, com el llucet, la mòllera, el roget, hem de calibrar la seva frescor vetllant que la panxa es mantingui inflada i forta, no flàccida ni rebentada. Cal observar amb deteniment que les brànquies siguin d’un color vermell viu, símptoma de frescor i qualitat. Desestimen el peix si la membrana que folra les vísceres es fosca o negra; sol fer una olor desagradable. Comprem  un altra cosa. Encara que a l’estiu es ven molt peix, no és fàcil fer-ne la tria: l’excés de gel, els llums encesos tot el dia– focus de calor— l’escalfor del local, la manipulació exagerada i constant el fan malbé El millor que es pot fer a l’hora de proveir-se de peix es comprar-lo a primera hora del mati o la  tarda,  quan el peixater arriba de la llotja.

Sempre proclamo que el peix és una menja important per a la nostra salut. No sé si us heu plantejat mai o heu sentit curiositat per saber com l’home primitiu va superar la por a la mar, perquè, en certa manera, devia ser com perdre la por a una immensitat desconeguda i perillosa. El més lògic és pensar que ho va fer per satisfer la seva gana. Us imagineu mil anys enrere menjar-se una llagosta mediterrània? Una bèstia repulsiva, semblant a un insecte d’enormes proporcions, que pessigava i punxava. Suposo que va ser la gana i no pas la delectació gastronòmica que el va empènyer a tenir la gosadia d’agafar-la amb les mans per matar-la no sé com. La  devien  trobar bona; en queden poques, ara, de llagostes.

Quan vam arribar a aquesta zona del Penedès l’any seixanta-sis, al cap d’un any, van llogar un restaurant a Comarruga, el Pescador. Se’n cuidava el meu germà. Totes les roques estaven farcides de musclos. Els turistes i gent de la contornada se n’anaven a casa carregats amb bosses d’aquest preuat mol·lusc. També hi havia moltes tallarines que eren boníssimes; les immenses platges de la Costa Daurada  n’eren plenes, i la gent amb l’ajut d’uns rasclets les pentinaven de dalt a baix. Alguns ens les portaven al restaurant perquè les hi féssim badar per fer l’aperitiu. Llavors, es quedaven a dinar per menjar-se una bona paella o una suculenta sarsuela. Amb el pas dels anys l’eufòria musclera va anar minvant fins a quedar reduïda a quatre musclos petits com l’ungla, que no serveixen per gran cosa.

Els que vam viure aquella tongada d’anys no ho oblidarem mai. Petites coses que enriquien la nostra existència, ens ajudaven a flanquejar els nostres somnis de joventut i feien més planera  i dolça la vida. El riu prop de casa, fonts i rierols, escorredors d’aigua on ens remullàvem sense pressa cridant  enardits de follia amb unes ganes de viure que ens traspuava per la pell com una essència inesborrable…

Desprès del que ha passat amb la gran foguera que ha arrasat una part important del terme de Sant Fruitós,  molta gent gran que del seu vivent no havien vist mai una cosa igual no es podran treure del cap el que contemplaven cada dia. Turons i serralades on hi havien jugat de quitxalla, ara, tot cremat i degradat per uns brètols indecents. No sé, sembla que els camins vulguin anar de dret a estimballs estranys, sense paraules, sense aigua, sense aire pur per respirar. Després del foc, semblen més lentes les hores i, el silenci de la nit…,més negre?

Tallarines o musclos a la marinera; Ben netes, les poseu amb aigua i sal mitja hora. Les traieu amb les mans. Així la sorra queda a baix.  Feu un sofregit de ceba, tallada petita, tomàquet i all picat. Poc a poc. Un pic cuit hi poseu julivert, ben menut i un raig de vi blanc. Deixeu reduir cinc minuts i ja hi podeu posar el fato. Tapeu la cassola un parell de minuts, i llest.

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Foto record
64 views
64 views

Foto record

Jaume Grandia - 28 de setembre de 2022
Recordem la gent del poble
41 views
41 views

Recordem la gent del poble

Ignasi Sala Guitart - 28 de setembre de 2022
Mig, mitjà, medi?
53 views
53 views

Mig, mitjà, medi?

CNL Montserrat - 27 de setembre de 2022
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com