Taula rodona

Sols fa vint-i quatre hores que assegut davant la llar de foc vaig escoltar un retruny sospitós que em va fer recelar que havia passat alguna cosa estranya. Tot i que vivim a més de trenta quilòmetres del lloc de on provenia la gran explosió que va sembrar el pànic pel encontorns de Tarragona vam sentir perfectament el tro que es va produir ahir la tarda.
Com molts dies, vaig a esmorzar a un bar on ens hi trobem tota una colla de gent que ens agrada fer-la petar en bona harmonia, encara que de parers dispars—com ha de ser, per construir la polèmica necessària per crear una animada i constructiva discussió. Com no podia ser d’altre manera el tema d’avui era la barrinada del complex industrial de la Canonja.

Fins que passa algun fet perillós de certa rellevància que arriba fins i tot a produir la mort de persones, no ens adonem del perill a que estem sotmesos la gent en qualsevol indret on vivim. Un company de taula que havia sigut batlle del poble veí i coneix el tema industrial, deia que en el polígon de la petroquímica per molts morts i desgràcies que passin, tot continuarà igual. Que la gent que hi treballa gaudeix d’uns sous molt elevats i per res del mon voldria canviar de lloc de treball. I que la ciutat de Tarragona i tots els pobles del voltant estan advertits que en pot passar alguna, motiu pel qual sovint fan rutines de simulacres pel que pugui passar,— pel que sembla— n’assumeixen el risc, tot i saben el perilloses que son. Necessiten d’aquestes grans empreses que donen feina ben retribuïda per a molta gent.
Un altre que és empresari lampista deia que una multinacional que tenim a menys d’un quilòmetre i que es dedica a la fabricació de productes farmacèutics, no sé per quins motius deia, que és molt nociva i perillosa per la salut i que també pot petar. Algun cop hi ha agut queixes molt greus del vessament de productes tòxics a la riera que circumda la comarca, motiu pel qual penso que deu tenir raó. A la mateixa distància resseguint la vorera de l’autopista ens hi passa una canalització molt important de gas que el subministra directament a la gran empresa Solvay de Martorell. Un any que una maquina excavadora va rebentar la canonada no pas gaire lluny de casa i hi va haver una moguda de bombers i altres medis espectaculars. És veia un núvol impressionant. Ens van dir quatre mentides i poc més se’n va parlar d’aquell fet.
O sigui que segurament son poques les persones que per una raó o altre estan fora de perill en aquest fabulós i globalitzat mon en que vivim. Ho hem d’assumir i entrecreuar els dits perquè quan exploti alguna bomba industrial, cap peça de metralla d’una tona no ens arribi fins al sofà de casa, com li va passar al pobre home que va morir en el l’instant més inoportú de la seva vida— mirant la tele.
El que més m’ha agradat de la conversa en general, ha sigut quan el meu amic Angel que m’havia convidat a dinar dissabte pel seu aniversari, m’ha demanat si l’ajudaria a fer una caldereta de llamàntol, i si creia que una bona opció el que tenia pensat fer. Jo li he contestat que havia tingut una excel·lent idea, que era una menja que agrada a tots,—grans i petits.
Deixant a banda en tema de les explosions, li he fet al meu amic una llista dels productes que necessitem. Es veu que som una vintena, això vol dir que necessitem una bona parola. Cap problema per aquest tema. La té de ferro colat— m’ha dit.
Deu llamàntols de mig quilo o més. Dos quilos de peix de roca amb algun cranc barrejat pel fumet. Per fer-lo, ceba, pastanaga, tres grans d’all, api, tomàquets madurs, julivert, llorer i pebre vermell. Feu sofregir les verdures tallades fines i un cop agafin color hi poseu el peix net, uns grans de pebre, sal i el pebre vermell. Ho feu bullir vivament mitja hora i coleu.
Per la picada, Sis llesques de pa tallades fines i petites, un gra d’all, dotze avellanes, safrà, julivert picat, i els budells dels llamàntols.
Talleu els llamàntol vius a trossos. El cap partit per la meitat. Traurem la bossa de brutícia i guardem els budells per la picada. En la cassola amb oli d’oliva hi fregiu el pa i un gra d’all. Ho aparteu. Seguidament hi feu sofregir els talls de llamàntol salpebrats una mica enfarinats. Quan agafin color hi aboqueu una copa de brandi i ho enceneu. Hi poseu un polset de farina a fi que la sopa ens quedi lligadeta. Hi afegiu el brou bullent, i ho deixem coure a foc viu uns cinc minuts.
Ja tindreu la picada llesta amb el pa, l’all, les avellanes, safrà i els budells. Ho aboqueu a la cassola i deixeu un parell de minuts més. Aparteu del foc. Si en teniu a ma, hi podeu posar unes gotes de pernot o absenta. Heu d’acompanyar el plat amb llesquetes de pa torrat fregat amb all.
Així mateix penso “ajudar” al meu amic aquest dissabte a fer aquest magnífic plat, que com sempre, és capaç d’omplir tota la casa amb la una l’olor exquisida de bona cuina marinera.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin