Un matí quan tenia uns dotze anys en sortir de casa per anar a l’escola, vaig veure un camió molt gran que descarregava unes peces de ciment estretes i llarguerudes al pati de la màquina de batre. També hi havia uns homes que feien uns forats amples i fons. El meu pare i el Luís de cal Otset estaven enraonant sobre no sé què de les obres i li vaig preguntar.—Què fan aquesta gent pare? Un cobert Miquel; els pagesos hem decidit fer-lo per solucionar d’una vegada el problema que tenim quan plou i es mullen les garbes — és per no haver de patir tant a l’hora de batre— em va dir. Convençut que era un bon senyal allò que deia el pare, me’n vaig anar cap a col·legit. Jo era molt jovenet, però ja m’adonava de la importància del projecte i m’agradava la idea. Van treballar-hi de valent per tenir-lo enllestit a l’estiu, i encara que el primer any no van tenir temps de rejuntar les peces d’obra de la coberta, a pesar de les goteres, tot va anar millor.
L’any següent ho van reparar i es va solucionar el problema. L’any anterior ja havia treballat a la màquina tallant el filferro per empaquetar les bales de palla, tasca que fèiem la quitxalla; a nosaltres ens agradava anar-hi. Fèiem vacances a l’escola i la feina ens anava bé per guanyar alguns calerons que llavors anaven escassos, motiu pel qual, ens sentíem útils i importants. No cal dir que quan engegaven la màquina a les tres de la matinada feia una sorollada tan forta que els que vivíem pels voltants no podíem dormir, però ningú protestava. El gra que en rajava, era el nostre pa de cada dia.
L’altre dia, com sol ser habitual, Sant Fruitós va sortir a les notícies de la tele evidenciant les maleses que es van produir ran de la pedregada que va caure al terme. Veient la imatge borrosa de l’ondulació inequívoca de la teulada del cobert de la Màquina de Batre, vaig pensar que no m’hauria pogut imaginar mai que aquella construcció que vaig viure en els seus inicis fa setanta-cinc anys i que es va fer pensant en un cobert per resguardar els pallers dels cereals dels pagesos, s’hagués convertit en una icona d’extraordinari valor sentimental i pragmàtic per celebrar-hi tota mena de festes, mercats diversos, representacions teatrals i altres activitats que contribueixen a millorar el benestar i la comoditat en benefici de tot el poble.
Qui ho havia de dir? Això és una meravella— vaig pensar. És la millor segona oportunitat que li podien haver donat a una construcció que en aquells anys de penúries i misèria va ser una obra vital i necessària per tirar endavant amb el nostre projecte de vida. Fa anys que no vinc al poble, però el tinc present i el porto al cor i me n’enorgulleixo quan llegeixo a Montpeità els comentaris de molta gent que hi arriba d’arreu per quedar-s’hi i estan contents d’haver triat aquest lloc per ancorar la seva vida. Sant Fruitós és un bon poble i s’hi viu bé!!
La primera collita
Em refereixo als bolets de primavera que creixen coincidint amb aquesta època de l’any i que cada vegada tenen més adeptes.
Crec que hi ha gent que troba bolets durant els dotze mesos de l’any, només cal conèixer els llocs i estar al cas de la pluja i la temperatura de l’ambient. El ventall de bolets de primavera és força més reduït que el de la tardor. Els marçots o bolet de neu, solen ser els primers indicadors de la primera collita; els segueixen els moixernons de primavera, bolet de Sant Jordi, saborós com el que més, les múrgoles, els cama-secs, els rossinyols i si el temps hi ajuda ja tindrem molt aviat a les serralades més enlairades, l’apreciat cep — el rei dels bolets.
Als que coneixeu els llocs no cal que us digui que ho aprofiteu —enguany possiblement serà un dels millors. Aquesta primera collita és menys popular que la segona, però per a molts, és millor, segurament per allò que com menys es pot, més es vol. Però si hi aneu, esteu al cas, sobretot que els bolets que poseu a la cistella siguin ben coneguts. No n’aplegueu cap de metzinós que alguns s’assemblen als comestibles i us poden donar algun disgust.
