Racó de poesia: Un cos sense vida

MERITXELL CUCURELLA-JORBA

UN COS SENSE VIDA

En el ple amplíssim d’aquesta lluna

d’un març suspès, etern en el miratge

del que hauria pogut ser i no ha sigut,

un home deixa d’estimar una dona.

La casa que tots dos havien pensat,

que tots havien vist com s’aixecava

sobre el fonaments aspres de la terra

d’un poble esquiu com tots els pobles,

ha perdut l’ànima.

Ara l’home i la dona que ja no s’estimen

juguen a partir-se un cos sense vida. Tu et

quedes les bigues i jo les parets, fa ell. No,

tu les portes i jo les bigues. L’acord no arriba.

La casa cau. I la llum que projecta la làmpada

(de peu) (d’arc) (de disseny) és ara una fletxa atroç

que remata la darrera mica d’amor que quedava

a la casa.

La separació d’una parella és avui dia un fet habitual, potser massa. Com diu l’autora: “un home deixa d’estimar una dona” i, a partir d’aquí comencen les conseqüències d’aquest trencament. S’ha perdut l’ànima que hi havia entre els dos i, fins i tot, l’espai geogràfic, la casa queda solitària i abandonada i passa a ser “un cos sense vida”. El joc irònic de si jo em quedo amb les bigues i tu amb les parets, simbolitza l’eterna discussió peregrina, quan tot s’ha acabat.

El fet intranscendent d’un objecte curiós, el raig de llum d’una làmpada qualsevol, també forma part del tomb negatiu que pren la separació; la fletxa atroç que separa la darrera espurna amorosa que hi quedava.

La lluna de març, inici de la primavera, quan la natura sembla renéixer un altre cop, és testimoni innocent del fracàs; és un miratge d’allò que hauria pogut ser i no ha sigut.

Meritxell Cucurella – Jorba ha publicat un bon nombre de llibres de poesia, teatre i contes. El poema d’avui forma part del seu últim recull líric: “La volumetria del neguit”. Premi de Poesia Màrius Torres, 2020.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin