Per la finestra que dóna a l’Oest
hi contemplo el sol quan marxa.
Fa l’ullet sobre el Collbaix
omplint el cel de rosada.
És l’hora! Els cavalls de vent
detenen la seva marxa.
Tot queda quiet uns moments
admirant la davallada.
El cel sembla un paradís,
cap pintura no l’iguala.
De colors tan atrevits,
alguns mai s’hi abillaren.
La roent bola de foc
no la guaito a hores d’ara.
Només queden raigs de llum
escampats per la vesprada.
Aviat serà tot ben fosc
i em quedaré amb les nafres
que arrossego dins del cor
malgrat la llum de dins de casa.
M’he atrevit a repetir aquest petit poema que vaig escriure ja fa molts anys.
