Racó de poesia: Soc vertical (Sylvia Plath)

Francesc Canellas 5 de setembre de 2023

347 Views

Però m’estimaria més ser horitzontal.

No soc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m’esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n’adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m’hi a la perfecció

–els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran

temps per a mi.

Sylvia Plath (trad. Montserrat Abelló)

Montserrat Abelló, traductora al català de bona part de la poesia de Sylvia Plath, explica que la poesia d’aquesta autora nord – americana explora els seus conflictes personals, l’angoixa, la pròpia veu de si mateixa i la fascinació pel suïcidi.

Les dues estrofes del text estan perfectament relacionades; en la primera l’escriptora admet, que malgrat els seus desitjos no té ni la fortalesa d’un arbre, arrelat a la terra (de la terra venim i a la terra anirem), ni la delicadesa i sensibilitat d’un jardí amb flors. Perquè això succeeixi s’ha d’arribar a la segona part del poema, aleshores, la màgia de la nit amb la llum infinitesimal de les estrelles, l’estat irreal del somni, on el pensament es mou lliurement sense cap lògica, és, doncs en aquest món gairebé irreal (arribaria a parlar amb el cel), quan el desig interior inicial, arbre, jardí, flor… es complirà. Només en un altre món, mort, o en un estat oníric, somni, trobarà la plenitud desitjada.

Sylvia Plath va néixer a Boston el 1932 i va morir a Londres el 1962. Només tenia 31 anys quan es va suïcidar. En relació al títol del poema: per fi va poder ser horitzontal.