M’esforço a no oblidar-te però te’n vas
i ets implacable en aquest teu anar-te’n.
Tampoc la mar no s’atura i va avançant,
i va avançant, i va avançant sense clemència.
Si almenys d’aquí uns quants anys un record teu vingués
amb la mateixa força, tan nítid i tan clar
com quan és hivern i fa fred i s’entelen els vidres
i de sobte a la guantera entre els cd hi trobes sorra,
la sorra d’una platja on potser fins i tot
podríem dir que un dia, senzillament, vam riure
–la sorra d’una platja que avui ja no existeix, és evident.
Record nostàlgic d’una relació amorosa antiga. No queda clar qui parla, tampoc no es donen moltes pistes, però intuïm que tot va passar a l’estiu i, en el retorn de la rutina diària (setembre és el mes de la normalitat), la història sentimental es va acabar.
Qui ho explica no ho ha oblidat. Per a ell/ella alguns detalls anteriors (platja, sorra, sol, calor, els cd…) encara estan presents i malgrat que sap perfectament que no hi ha retorn “M’esforço a no oblidar-te però te’n vas’’, li és gairebé impossible no pensar-hi, perquè tot és massa recent.
La vida va avançant com el mar; no podem viure de records (l’estiu porta sensacions de vegades falses), i quan despertem i tornem al dia a dia, el sotrac pot ser dolorós.
Interessant el desig de que també l’altre tingui el mateix record que es comenta en el poema, “com quan és hivern…”
En el títol: reminiscència, record d’una cosa quasi oblidada, i en l’últim vers, principi i final, tenim tota l’essència del text.
Mireia Calafell ha publicat diferents llibres i forma part de moviments poètics del nostre país. El poema d’avui pertany a “Nosaltres, qui”. Va ser Premi de Mallorca 2020.
FOTO: (Arxiu Twitter particular)
