Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant‐se va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
La història és simple i anecdòtica: un cactus que ha trencat un test on estava “presoner” , perquè les seves arrels volen més espai, és llançat enllà de l’hort. Fa nosa, però sobreviu malgrat les dificultats.
Maria Antònia Salvà parla en primera persona al final del poema (trobí el vell…), o sigui, és testimoni del fet i, en certa manera, es veu reflectida amb el què ha passat. Ella, situem-nos en l’espai, Mallorca, i en el temps, anys 30 del segle passat, dona escriptora ha arribat als setanta anys i la societat, que mai l’ha recolzat, considera que ha entrat en una etapa final. No ho accepta i seguirà treballant, escrivint i traduint. D’aquí la comparació amb el poema: El cactus com mirall de vida.
La força de la vida per damunt de la vellesa; de l’ordre inicial a un nou ordre condicionat per unes circumstàncies especials… (pedres dures, fora de l’hort, furgant per les llivanyes, fissures, i juntures). L’exaltació a la vida per damunt de tot.
Interessant el contingut dels participis utilitzats:
“Ajocat” – primer ordre, situació inicial.
“Llançat’’ – desordre, fora de l’hort.
‘’Aferrissat’’ – nou ordre, supervivència.
De la comparació inicial: cactus com rèptil monstruós, a la metàfora perfecta final: el vell drac encara aferrissat.
10 versos decasíl·labs, amb rima consonant, alternant versos masculins, paraula aguda al final i femenins, plana.
No sempre la rima és sinònim de poesia; els rodolins en alguns carrers del poble ho demostren.
