Racó de poesia: Elegia a Lluis Companys

Francesc Canellas 20 d'octubre de 2022

628 Views

Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mai ningú no m’ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes
o et mossegaren dents d’una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l’alba de la mort,
el sol s’avergonyeix quan cacen l’home
i fuig davant de l’odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d’esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.

M Àngels Anglada

La matinada del 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys i Jover, president de Catalunya, va ser condemnat a mort i assassinat, després un pseudo judici on tots els seus integrants, jutge, fiscal i advocat, formaven part d’una mateixa ètnia ideològica, franquisme pur i dur. Per cert, l’advocat defensor, capità de l’exèrcit en aquells moments, va marxar d’Espanya a finals de la dècada dels quaranta, desencisat de la situació política del país.

No tots els historiadors aproven algunes de les decisions que el President va realitzar al llarg de la seva vida, però estan d’acord que la seva mort va ser un acte d’heroisme total. “Per Catalunya” foren les seves últimes paraules.

Mª Àngels Anglada (1930 – 1999) trenta anys més tard reviu aquell fet i escriu una elegia en el seu record. Anem a veure algunes idees del poema.

El silenci de la seva mort. La dictadura va prohibir donar-la a conèixer. “Mai ningú no m’ha dit res….”
És hora de fer una elegia… “Una antiga veu dins meu…”
La mort és freda, però la seva encara més per l’oblit. “Sempre és gelada…”
Dolor i ràbia. “El sol fuig davant l’odi mesurat…”
Heroisme: va voler trepitjar terra catalana al final de la seva vida. “Descalç damunt …”
L’assassinat real al mur tacat de morts on les tres parques, germanes, coincideixen.
Durant la llarga nit del franquisme “Eres un nom, una abatuda fidelitat…”

Al final del poema, l’autora torna a la primera persona amb uns versos magnífics: “Lli blanc de la llengua que estimem” Puresa i innocència en contraposició a la dictadura “Els meus llavis de carn (vida), i els teus de cendra (mort)’’.

Mª Àngels Anglada fa un homenatge molt tard, però extraordinàriament emotiu:

“Teixeix aquests petit sudari i la meva sang et diu: adéu, Germà”.

Petita reflexió per acabar: l’autora intueix un bri d’esperança de cara al futur; creu, santa innocència, que el país, Catalunya, un cop acabats la dictadura i el post franquisme, tornarà a ser rica i plena i que els nostres dirigents seran capaços de trobar el camí cap a la llibertat. Polítics, que diuen defensar un mateix ideal, es passen el temps criticant-se els uns als altres per rivalitats, enveges, gelos, antagonismes, afany de poder….i altres coses que per educació no escric. Mentre això passa, la gent del carrer no entén res i a l’altra banda de la península es fan un tip de riure. El desgavell actual del govern de la Generalitat en seria un exemple, però els escrits d’alguns partits polítics en el nostre ajuntament també s’ho haurien de fer mirar.