Aquest passat dimecres 16, uns dies abans que comences la Pasqua, vaig sentir la necessitat de pujar a Montserrat, passejar, escoltar l’escolania, visitar la Moreneta, posar un ciri i tornar cap a Sant Fruitós.
Per a mi, que soc catòlic no practicant, Montserrat significa espiritualitat, repòs, catalanitat i país, i vaig creure, encertadament, que allà, sol, trobaria una estona de repòs per pensar en les meves coses o simplement escoltar l’escolania que sempre és un privilegi, badar entre la multitud i contemplar un lloc magnífic.
Després, durant la Pasqua, he anat, com faig cada any, a escoltar les Caramelles pels carrers del poble i regalar la mona al meu fillol a banda de veure les clàssiques pel·lícules de Setmana Santa.
Davant d’això, lliurement, he exercit al meu dret legítim i individual de participar en la que considero una de les meves tradicions, la meva religió, i tot plegat fent-ho d’una forma particular a través de la meditació, el gaudi, la festivitat i la filmografia.
Respecte a això, que és un acte personal i entenc molt normal, sembla que a Manresa no ho és tant. M’explico.
El cap de l’oposició a l’Ajuntament de Manresa, Ramon Bacardit (Junts), va assistir el Diumenge de Rams a la processó del silenci, de fet, l’any passat, i segons va explicar ell mateix en un comunicat, ja va participar en la processó de Divendres Sant amb els Armats, ho fa, entenc, per convicció o simplement perquè li ve de gust i va allà on el conviden.
Doncs aquest fet, ha aixecat polseguera entre el govern a l’Ajuntament i alguns periodistes… surrealista, com si no tinguessin d’altra feina a fer.
Sembla que ara a Manresa, i segons per quines elits polítiques i periodístiques, els hi fa “nosa” que algú participi en una processó, i si afegim que és el cap de l’oposició a l’Ajuntament, l’equació és perfecte per criticar-ho.
Sincerament, alguns han arribat a un punt de bogeria moral que fa feredat.
Moral tot sigui dit de pas, molt selectiva, sobretot quan es tracta d’algunes tradicions catalanes arrelades a la nostra cultural, història i religió.
Curiós tot plegat i lamentable alhora.
