Darrerament em sento una mica trist i preocupat. No és que estigui passant per un mal moment personal, és que m’adono que el món no va prou bé. Llegeixo, miro les notícies i m’encongeixo en veure que sembla que tot va malament. A pesar del que ens diuen i ens volen fer creure, la violència va creixent. Atemptats sagnants en qualsevol lloc del planeta, discursos d’odi cada cop més punyents i amenaçadors, la crisi climàtica que es mostra cada vegada més propera i els governs es despreocupen i miren cap a una altra banda. Els joves estan desorientats, tenen molts problemes per trobar feina i un lloc per viure, el recent tall de llum i més coses que passen que no fan cap gràcia.
Sempre he intentat ser una persona optimista. Confio en la bondat de la gent, de la família, en la capacitat de créixer i de tirar endavant, però ja fa temps que la realitat de tot el que està passant s’imposa i ens sacseja. No és només un símptoma de tristesa, també hi ha ràbia, que sorgeix en percebre la injustícia i la indiferència que plana en molts llocs del món. De veure com es tolera el patiment de gent de totes les edats, mostrant-nos per la televisió i altres medis unes imatges aterridores que fan feredat i angúnia de veure —és possible tanta monstruositat i tant d’odi?
Es diu que hem de ser positius, que l’optimisme mou el món, però al davant de tanta injustícia també necessitem enfadar-nos, estar tristos i preocupar-nos pel que està passant. Aquestes emocions inimaginables que estem cansats de veure, ens diuen que hi ha moltes situacions que no funcionen i que no haurien de passar de cap manera. Per desgràcia són una realitat que tenim al davant i no tenim cap medi per aturar-ho. El món ha perdut el nord i nosaltres només tenim la capacitat de dir “això no”. Algú pot aturar-ho, si us plau?
Paraules noves a l’hora de la compra
Suposo que ja us heu adonat que si compreu algun producte al supermercat i no han abaratit el preu, no és que no s’hagi apujat; han reduït el pes del producte i te’n donen menys quantitat. D’això en diuen “reduflacció”. Doncs també ens arriba una altra paraula que ens dona pel sac, la “barataflacció” que és la pràctica que substitueix aquell producte que ens agrada per un altre al mateix preu o més econòmic; per la forma i presentació de l’envàs recorda el seu predecessor, però no l’és. Esteu al cas.
Arròs de xipirons i escamarlans
Ahir em vaig trobar en un cas similar amb el tema d’una de les paraules que us anomeno; la reduflacció — quins pebrots!! Diumenge volia fer un arròs de xipirons per a les nenes i vaig comprar-ne una safata, com ho faig sempre. Em va semblar que n’hi havia de sobres, però quan els vaig descongelar em vaig adonar que n’hi faltaven uns quants — hi havia més aigua. Ja t’està bé, per ruc!! En veure que faria curt vaig decidir que el divendres de Quaresma faria un arròs de peix per la dona i per a mi.
Vaig comprar uns escamarlans i uns musclos de roca i em va quedar rodó. En una paella amb abundant oli d’oliva hi feu sofregir els escamarlans un minut, els traieu. Feu el mateix amb els xipirons nets i escorreguts; traieu les baines i hi deixeu les potes. Feu un sofregit amb una ceba tendre, un pebrot verd, un gra d’all, i una mica de salsa de tomàquet bona. Quan el tingueu al punt hi poseu julivert picat una mica de safrà, i un got de vi blanc. Deixeu reduir a poc a poc vint minuts. Si cal, poseu-hi un got d’aigua. Mentrestant, en un cassó feu bullir els musclos i els traieu una closca. En aquesta aigua hi poseu mitja pastilla de brou de peix i la manteniu ben calenta.
Rossegeu l’arròs en el sofregit tres minuts i poseu-hi el brou corresponent. Justet, si cal ja n’hi afegireu. Als vuit minuts de cocció col·loqueu els xipirons tot tombant i al cap de tres minuts més, els escamarlans i els musclos. No convé que es coguin gaire. Als catorze minuts de cocció retireu la cassola del foc i deixeu reposar deu minuts. El temps de fer un vermutet.
Una rosa per a vosaltres
Ja ha passat Sant Jordi, però una rosa sempre és una rosa, Aquesta és de casa,— preciosa!!
