Petites històries

Cada any, quan comença a fer fred, arriben al nostre terrat i pati, uns dispesers sense haver-los convidat: són ocells del bosc.
Picotegen les molles de pa, alguns bagots de raïms secs, que han quedat a la parra, i petites miniatures que ells saben trobar. Són tan bonics! Alguns tenen les plomes del pit grogues; altres, un pèl carabassa; altres són de diversos grisos, però no per això són menys bonics. Uns que sempre mouen la cua, crec que en diuen passerells…Venen cada dia fins que arriba el bon temps i aleshores desapareixen de cop.
Agraeixo la seva visita i que trobin aliments per omplir el seus estómacs i així poder suportar l’hivern. Ja els en passen prou de desgràcies a les bèsties dels boscos! Però aquest any n’ha vingut un, dels que tenen les plomes del pit un pèl rogenques, que fa unes coses que cap dels ocells que han passat pel terrat no ho havien fet.
L’ocell es posa en un angle de la petita piscina – que està plena d’aigua- i pren mides; tot seguit, fa un saltiró a sobre de l’aigua de manera que se li mullen només les potetes i vola de pressa cap a l’altre angle de la piscina. Ha d’anar molt de pressa per no caure a l’aigua, i aquesta –per a mi estranya maniobra—la repeteix un cop i un altre. I cada dia. Sempre ho fa a un angle de la piscina perquè així té les dues voreres molt a prop.
No sé perquè ho fa això, jo pensava que li agradava mullar-se les potetes, però també podria mullar-se-les en un plat on els poso aigua, i allà no s’hi fica pas. El meu fill em va dir que potser busca alguna petita partícula que porta l’aigua ja que l’aigua ja s’ha fet malbé ( cada any la canviem), però jo no he vist ni un sol cop que provi de ficar el bec a dins per agafar alguna cosa.
No sé els motius que té, aquest ocell, per fer tants saltirons en perill, tot i que ell pren molt bé les mides. Tinc por que algun cop caigui dins de l’aigua. Penso que potser l’hauria d’espantar perquè marxés… No ho sé.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin