Parlem de parlar, avui, o de parlar tan bé com puguem. Recordeu l’Alba, l’activista contra el canvi climàtic? O potser no vau llegir l’altre article. Us recordo que era aquella noia que escriu pel diari del poble i que amaga missatges a les inicials de les frases.
Ara fa uns dies vaig dinar amb ella, i quan érem a la sobretaula va sortir en Virgili a la nostra conversa. Si sou assidus a tuiter sabreu que en Virgili (@virgili7) és el corrector personal de català dels gairebé 50.000 seguidors que té. Si voleu que us corregeixi els tuits, només cal que el seguiu, i sempre que pugui us respondrà amb un «si m’ho permeteu: cal dir cadenat i no candau» (per exemple). En alguns missatges posa èmfasi en paraules que són acceptades actualment en català, però que ell considera que no son prou genuïnes. No li agrada, per exemple, la paraula ‘preguntar’ (tot i que és al diccionari!) i prefereix que diem ‘demanar’, perquè és més genuí del català. Té defensors i detractors acèrrims: gent que intenta modelar el català a les normes que ell dicta i gent que troba que amb tanta cerca del català genuí acabarem parlant com fa tres segles. A mi em passa que, des que vaig llegir això del ‘preguntar’, me n’adono que vaig introduint més ‘demanar’ i menys ‘preguntar’. Repeteixo que dir ‘preguntar’ no és incorrecte, però a mi, ara que m’hi fixo, em sembla que ‘demanar’ és més bonic i ho dic més.
I potser d’aquí uns mesos, ja sense pensar-hi, resultarà que jo sempre demanaré i mai més preguntaré res, perquè és així com anem modelant la nostra manera de parlar, fixant-nos-hi una mica cada dia.
Molta gent deia buzón, basura i bocadillu fa unes dècades, i ara ja diem gairebé tots bústia, escombraries i entrepà. El que encara ens falta arreglar entre tots és una paraula molt estesa que la majoria diem, sense adonar-nos que no la diem bé. Seieu ben asseguts que us la dic.
Sabeu què vol dir assentar-se? El diccionari en recull diverses accepcions (establir-se en un territori, deixar de moure’s…) però cap es refereix a posar el cul a la cadira. Un que vol descansar al sofà, ha de seure i no assentar-se, si ve la família de visita a casa, els oferirem que seguin, no que s’assentin. Recordem-ho entre tots, si us plau, perquè si no ho fem, aviat algú decidirà que assentar-se també val, la farà entrar al diccionari i entre tots oblidarem que un dia en dèiem seure i haurà de venir en Virgili a recordar-nos-ho. És molt fàcil si ens hi fixem una mica.
