Parlem amb… Ferran Casajoana Valls i els seus Instruments Trastocats

El passat dissabte 18 es va inaugurar al museu de la memòria de la vinya i del vi l’exposició Instruments trastocats, de Ferran Casajoana Valls.
En aquesta exposició es pot veure una sèrie d’instruments musicals fets tots amb elements recuperats, molles, claus, ampolles canyes, fustes, etc. Cada un d’ells amb una sonoritat característica.
Aquesta exposció estarà oberta fins el 18 de setembre.

Estem amb el Ferran que ens explicarà una mica el procés a partir de la seva Investigació sonora.
El teu besavi, el Miquel Casajoana ja era músic desenvolupant un mètode de partitures, en lloc de 5 línies, pentagrama, de tres, trigrama.
Sí, quan ho vaig conèixer vaig investigar. Portava tocant d’oïda un temps i aixó va fer que al menys volgués aprendre a llegir la música i poder dir, mira la tonada va per aquí, les notes, el ritme.

El teu avi, l’Eduard, va ser el fundador de la Coral, i tu com vas entrar-hi en la música?
Sí, sempre hi ha hagut música a la família. Jo una mica tard, cap als divuit anys, la Maria Àngels em va donar una de les seves guitarres, però jo la tocava molt poc. A vegades algun col·lega me’n volia ensenyar però jo no prestava atenció ja que estava més pel dibuix, sobre tot del còmic. Vaig anar a estudiar a Belles Arts, vaig deixar-ho perquè volia treballar. Durant aquest temps anava tocant la guitarra, algun amic m’ensenyava quelcom, tres acords kumbas, però mai m’hi posava. Fins als vint-i-vuit, pillo una guitarra nova ja que la de la Maria Àngels li faltaven coses -va, excuses-, i vaig proposar-me d’aprendre’n. Això va torçar-se perquè em va picar la curiositat de fer instruments. Em van donar unes cordes, tenia una caixa de vi,… “I això com aniria?”. Amb uns visos vaig anar tensant les cordes i a la tercera que tenso la caixa va fer “crac”, es va trencar, és que no tenia ni caixa de ressonància, no va aguantar la tensió. Ignorància total.
Els instruments que fas no deixen de ser com ets, senzills, revaloritzats; no malbaratar.
Sí, no ho sé. Això m’ho va donar quan vaig deixar d’estudiar i em vaig posar a treballar de jardiner i el fet d’agafar confiança amb màquines i l’esforç físic a mi em va anar molt bé. Retalla això, em deien, i em quedava bé. Als tres o quatre anys de treballar de jardiner vaig començar a tenir un talleret, una serra, … Era la curiositat per entendre la música. Em preguntava “I les cordes perquè estan afinades així”, per exemple, no hi veia una lògica. I d’aquesta manera, anant fent instruments, com que has d’aprendre a afinar-los, siguin flautes, siguin els que siguin, a partir d’amics, de la biblioteca o de llibres de teoria musical per poder afinar. Em deia “Si no entenc res”. És com si entrés per la porta del darrere, i quelcom que per a mi era molt espès, com que ho necessitava vaig aprendre-ho. Tinc una mica més de nivell de teoria i m’he apuntat a guitarra recentment. Em deien “hi ha aquests acords, la sèptima, o no sé que” i jo ho agafava deseguida perquè sé com es formen els acords, sé què és la sèrie harmònica perquè hi ha instruments que pots bufar i tens molt clar com sonarà. Aquesta curiositat si que ve de família, ens ha agradat molt la música. La Maria Àngels amb la guitarra, el Xavier amb la flauta travessera, el meu pare, el Josep Maria, amb el cant. Tots han tingut una formació una mica clàssica, però per a mi és una mica limitat
Per a fer un instrument, què és primer?, la idea de l’instrument o bé tu trobés una peça i veus que en pots fer?
Al començament era sobretot el que em trobava. Una caixa, penses instruments de corda, i una canya, una flauta. Però amb el temps et vas endinsant, veient documentals, anant a museus d’instruments coneixent instruments que hi ha al món i dius “Aquest instrument és molt guapo, m’agradaria fer-ne un, no igual, però sí amb el mateix efecte”. Per exemple, un sitar de la Índia que té una mena de pont, molt pla i amb un zimbreig molt característic de la música índia. No és que vulgui fer un sitar, però sí aquell pont i imitar l’efecte que fa.
Ara tens els teus propis instruments, has pensat mai en fer una sessió pública?
Jo sol no. El que havia fet amb la meva companya la Tània, un recital poètic amb els seus poemes i jo feia el coixí musical amb els instruments, però sempre havia pensat que s’havia de desenvolupar més ja que la gent em deia molt bé. La Tània li donava molt “patxoca” però jo sabia que jo no n’estava tant de bé. Em vaig atrevir, que ja és molt, però si vols fer-ho t’has d’espavilar.

L’instrument més complicat que has fet, quin és?
No, no són complicats. Bé, encara que el més complicat d’afinar és el de les cafeteres que fan de campanes, aquest encara hi tinc serrells per afinar, perquè, per exemple, si fas un xilòfon s’ha de tallar unes mides i polir per algunes bandes perquè pugui sonar bé, però amb aquest comences a fer front, sembla que soni bé, et passes una mica i ja no sona bé i quan em sembla que arribo a la nota perfecte, com que hi han molts harmònics per sobre, l’afinador va boig, té molts costats. Ara el tinc com a mig tancat, però no és definitiu, pots jugar-hi, però crec que pots treure-hi més suc, té molts costats que fan que no sigui un so uniforme, hi han moltes notes. Els altres no, són relativament senzills. Amb els de corda és tenir paciència. És com dir: tinc aquests elements i vull fer això, i surt. Alguns se m’han trencat, com per exemple una garrafa per fer una guitarra, però és material fàcil de substituir.
Hi ha hagut algun museu que s’hagi interessat en els teus instruments?
Un museu no, però una casa de colònies se’m van quedar una petita col·lecció. També he fet mostres a diferents llocs. Però més que en un Museu, el que m’agradaria seria que s’exposessin en algun lloc com el Museu de la Ciència, que més que veure’s es poguessin tocar i sentir acústicament
I ara tens alguna idea al cap d’algun instrument que vulguis fer?
Mira, justament m’he trobat a la deixalleria una fusta d’un peu de llampada. M’agraden molt els instruments de corda. No sé si serà una retòrica o bé encrestar-li una pastilla de guitarra elèctrica i fer una guitarra d’harmònics. També tinc canyes per fer flautes o el que es diu “canya esberlada”, com una castanyola. M’agraden les canyes perquè amb una petita navalla pots fer molts instruments.
Però abans d’acabar m’agradaria explicar una anècdota familiar, la mare del meu avi, la Mercè, es veu que tocava molt bé el piano i tenia formació clàssica i el pare de la meva àvia, l’Isidro, es veu que xiulava molt bé, però no sabia música. S’ajuntaven i feien música junts. És una d’aquelles històries familiars que més m’agraden. És com ajuntar els dos mons, la música és música i és igual si tens formació o no, si hi ha ganes de fer música, es farà música.
Gràcies Ferran i enhorabona per l’exposició.
Gràcies a vosaltres.