Paraulotes

A vegades se solen escoltar converses de persones, més aviat joves que et sorprenen per les paraulotes i renecs que deixen anar, sobretot quan estan en grups xarrant entre ells; alguns no poden evitar de ser excessivament grollers. Aquest col·lectiu novell, cada vegada més, sembla que estan predisposats a dir poca-soltades amb més freqüència de la que caldria. Es veu que estan de moda aquestes eloqüències barroeres que fins i tot alguns diuen que és bo per la salut.

Cal reconèixer que si els grans renegaires d’antuvi no eren ben vistos, ara, els renecs formen part del parlar normal i corrent, que en moltes ocasions no son res més que un simple recurs de l’expressivitat de moltes persones, deixant a banda la mala intenció d’insults injuriosos i blasfèmies deliberades amb l’ànsia de ferir.

Tampoc no té res estrany escoltar alguns mots que es refereixen a termes religiosos i van de bracet amb paraules potser massa gruixudes, com aquell caçador que li fot un tret a una perdiu i complagut en veure-la caure com una pilota exclama victoriós i complagut. “Càundeu“ Gràcies a Déu que l’he tocat; també et pots trobar d’espectador prop d’una colla castellera que intenten enlairar un castell i el cap de colla no para de remugar i dir blasfèmies a dojo. Això fa pensar que gairebé no hi ha cap castell que s’aguanti sols amb oracions, sempre ha de caure algun “mecàgon” gruixut i pujat de to per intentar assegurar-se que l’anxaneta faci l’aleta dalt del cim. Ja ho deia l’avi. Per fer tirar el matxo val més un renec ben dit, que un au-maria mal resada, això sí, acompanyat sempre del l’espetec de la tralla.

En això de dir paraulotes no cal recórrer ni a la mala fama dels malparlats carreters d’abans ni dels caçadors, ni dels castellers. Cal incloure en la llista, als nostres fills, néts i a tots els seus amics. Com que a nosaltres també se’ns escapa massa sovint algun renegot, sol ser complicat renyar-los. Quan sento les meves nétes que malparlen o s’insulten entre elles penso: val més que callis i no diguis res. La meva néta Martina té catorze anys i encara no sé el motiu pel qual és fan de l’Atlètic de Madrid; els dissabtes i diumenges que al restaurant tenen feina i les nenes s’estan a casa, ella es mira el partit tota sola o amb la seva germana; no m’agrada estar amb elles, criden massa. Hòstia va hòstia ve, improperis i insults a l’àrbitre a dojo amb un espinguet de veu que se sent per tota la casa.

Són les escolanetes de Llorens. Anys enrere quan els missaires escoltaven algú que deixava anar un renec recargolat replicaven amb un alabat sia Déu. Martina, si et sentis mossèn Poca us renyaria, li dic. Gol, gol!! No hi ha Déu que ho entengui.

De fet, potser que no n’hi ha per tant, sempre que no es traspassin els límits de la ètica i l’ofensa. Ahir mateix en el programa televisiu de Col·lapse un dels nostres millors cuiners a nivell mundial, el Nando Jubany les deixava anar de tots colors, amb una simplicitat i simpatia que mostrava amb naturalitat quina és la seva manera de parlar, baladrera però sincera. Com ho fem els del Bages. És un gran professional de la cuina catalana i una persona amb ganes de crear nous horitzons per enlairar la gastronomia i la restauració, un pèl tocada per la modernitat i la indiferència. Ens en farien falta uns quants més com ell, a pesar de les paraulotes que engega carregades de bon humor i empatia.

Sopa al quart d’hora

Seguint el rastre de les nostres sopes ara que ens convé alguna cosa calenta per ficar al cos, aquesta sopa m’he la va ensenyar el Ton, gran cuiner del poble, quan treballava a l’hotel Colònia Puig de Montserrat on vaig anar d’aprenent. Ell n’era el xef principal. Per fer aquesta senzilla sopa de peix, necessiteu musclos, cloïsses i unes gambetes petites. Peleu les gambes i poseu les pellofes i els caps en l’aigua on feu bullir els musclos. Un pic oberts ho coleu.

En una olla amb oli feu un sofregit amb ceba picada, dos grans d’all, una fulla de llorer, julivert picat. Quan agafi color hi poseu un parell de cullerades de salsa de tomàquet. Quan tingueu el sofregit al punt hi poseu un got de vi blanc i una cullerada petita de pebre vermell. Afegiu-hi l’aigua de bullir els musclos i una mica més, depenent dels que sigueu. Quan comenci a bullir hi poseu un parell o tres grapats d’arròs, Als deu minuts hi afegiu les gambes, els musclos i les cloïsses i ho deixeu coure cinc minuts més. Si en teniu hi podeu posar unes gotes d’anís sec.

Joan Descals. Diumenge passat van venir al restaurant el Joan i la seva família per la celebració dels seus noranta anys de vida. Quina gran persona que ha sigut sempre aquest home. En aquesta comarca se l’estimen moltíssim i no hi cap acte de rellevància cultural que ell no hi sigui present. Gran amant de la pintura, la política i la poesia, sempre ha tingut les paraules justes i la força per enlairar en tots els conceptes l’art i la cultura d’aquesta comarca. Prudent i savi, és de la mena de persones que deixen una profunda petja per allà on passen. Felicitats bon amic!!

FOTO: GETTY IMAGES

Miquel Puig Soler