El passat 12 de juliol, com bé vam informar en els corresponents Montpeità, va tenir lloc a Món Sant Benet la XXVII assemblea de l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació) i que va aplegar més de cent mitjans de comunicació de proximitat d’arreu de Catalunya.
Va ser un dia important per al Montpeità, doncs feia molt de temps que com a amfitrions preparàvem aquest esdeveniment i volíem que tot sortís com estava previst, és a dir, perfecte.
Una cosa, però, us vull explicar. Resulta que la nit anterior, potser a conseqüència del sopar, potser pels nervis dels preparatius, o potser per tot a l’hora, la vaig passar vomitant de tal manera que a la matinada l’única cosa que podia fer el meu cos era salvar les quatre passes que van des del meu llit fins al lavabo.
Fins ben entrat el matí no es va aguantar al meu estómac el medicament que em van prescriure a la farmàcia, per tant, em va ser físicament impossible assistir a l’assemblea i al posterior dinar que estava programat.
Amb un gran disgust per aquestes circumstàncies, no tenia esma ni per plorar, que, per altra banda, tampoc hauria servit de res, i només em va consolar pensar que la resta de companys de l’equip eren allà i sabia que l’acte es desenvoluparia amb tota normalitat malgrat haver hagut d’excusar la meva presència. Resignació! Hi ha coses que no es poden controlar i al capdavall, en aquest cas, es va fer palès allò de que ningú és imprescindible.
Però hi ha casos, que les conseqüències d’una indisposició, van molt més enllà d’un simple disgust, i si no, pregunteu-ho als membres de la selecció espanyola d’atletisme, que aquests dies eren a Lima (Perú) per tal de disputar el Mundial Sub-20 i que comptava amb la presència del saltador de perxa santfruitosenc Martí Serra i de la saltadora d’alçada manresana i filla d’uns amics meus, Ona Bonet. Doncs bé, va passar que una bona part de l’equip va patir una intoxicació alimentària que els va deixar fora de joc, i malgrat intentar-ho, van quedar molt lluny d’aconseguir els resultats esperats.
No es pot comparar, ni ho pretenc, però entenc com es deuen sentir aquesta canalla que després d’entrenar i entrenar, de superar reptes i lesions, de viatjar a l’altra banda del món amb expectatives reals de poder aconseguir una medalla, el que els aturés, fos una maleïda intoxicació alimentària.
Les “parades obligatòries” no sempre són preventives, i no saps mai per on et sortiran.
Endavant Martí, Ona (bagencs) i tots els altres atletes perjudicats. Seguiu lluitant pel podi. Ho aconseguireu!
