Opinions de sobretaula

Marina Puigdellívol 9 de juny de 2022

295 Views 1

Aquests dies, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, juntament amb els Col·legis d’Enginyers Agrònoms i el de Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, l’Institut d’Estudis Agraris i entitats ecologistes; publicaven un manifest molt seriós i detallat, alertant-nos de què amb l’última legislació aprovada per la Generalitat el 17 de maig i aprofitant el context de la necessitat d’abastiment energètic degut a la guerra a Ucraïna, s’ha flexibilitzat i augmentat la possibilitat d’instal·lar parcs solars en terres agrícoles, fins i tot en regadiu.

Segons el manifest, que deixa molt clar que no ens podem permetre el luxe de perdre ni una hectàrea més de sòl agrari, l’abastiment d’aliments és tant, o fins i tot més, estratègic que l’energia en el context de canvi climàtic que hem d’encarar.

Mai s’haurien de confrontar dues claus estratègiques de país com és la producció d’energia contra la producció d’aliments. Són totes dues massa bàsiques i importants perquè hagin de competir entre elles. Hi ha moltes alternatives al sòl agrícola per posar plaques. I sobre regadiu? El regadiu és el bé més preuat en termes de producció alimentària, terres planes, ben comunicades i parcel·lades, que produeixen 20 vegades més que els terrenys de secà. S’hi ha invertit fent arribar l’aigua i l’electricitat. Costa molts diners reconvertir un terreny de secà en regadiu, diners que han sortit dels nostres impostos. No ho oblidem.

De fet, l’efecte directe del canvi climàtic és en la producció d’aliments, provocant-ne l’escassetat. Ja ho estem veient a l’Índia que ha perdut una part important de la seva collita de blat, sucre o mangos i el seu govern ja en limita les exportacions. I és que la producció d’aliments, és el bé a protegir.

Suïssa ja ho veu, ha fet un canvi estratègic i intenta acostar-se a la sobirania alimentària apostant per un increment del sòl agrícola i la diversificació de cultius. Però aquí no, aquí ni les veiem passar. Justament a Catalunya on la producció agrària no cobreix ni la meitat de la demanda i que el sòl agrari per habitant és la meitat de l’europeu, va i es legisla per reduir-lo. Reduir-lo més, perquè en els últims 4 anys hem passat de 0,15ha a 0,10ha per habitant. Una pèrdua dràstica que ja no ens podíem permetre.

I ara com que resulta que durant molts anys no hem fet res per incrementar el parc solar fotovoltaic, anem tard. Sí, ens hem adormit a la palla i pam!, arriba una guerra que ens afecta energèticament i des d’Europa ens piquen el crostó. I vinga correm-hi tots! I com gallines sense cap anem a fer el més ràpid, el més fàcil. Els terrenys més plans i més ben connectats són els més llaminers per les energètiques. Així que fem-els-hi fàcil i cobrim-los de plaques solars i ja farem el «cupo». Però aquests terrenys també són els més productius des d’un punt de vista agrícola, així que sí, guanyarem sobirania energètica al preu de perdre sobirania alimentària. I jo em pregunto: De què ens servirà tot això si al final augmentarem la despesa energètica?, ja que haurem de portar els aliments de
més lluny. No hauríem de fer com Suïssa i mirar de reduir la distància entre consumidor i aliment?

El més trist de tot això és que existeixen infinites possibilitats per posar les plaques fotovoltaiques: sobre teulades de cases i naus industrials, en polígons industrials buits, sobre canals de regadiu i infraestructures, i en terrenys no urbans també tenim erms no cultivats o boscos de nova creació fruit de l’abandonament de cultius. Fins i tot es poden fer parcs flotants en pantans! Però per això cal visió de futur i sentit comú, que sembla que de vegades ens en falta. Camps solars sobre regadiu! Regadiu! Estic esfereïda! És que no m’ho puc creure! Destruir infraestructures bàsiques d’aquesta manera. Realment, és que hem perdut el sentit de la raó i ja no sabem ni d’on ve el menjar. Ens hem desconnectat de la realitat i ens han infantilitzat tant que ens pensem que els aliments apareixen per art de màgia a la postada del supermercat.

Estic desmoralitzada. Ja vam viure la febre de «vinga a fer polígons!» quan necessitàvem activar l’economia, i ara els polígons són buits naturalment. I ara tornem amb la mateixa història, vinga a fer camps solars! I d’aquí uns pocs anys quan ens haguem carregat els cultius, i veiem que són estratègicament imprescindibles, vindrà el «vinga fem conreus!» en els boscos consolidats. I després quan no tinguem boscos, el «vinga plantem arbres!» i això serà el conte de mai acabar. Quin país que estem fent senyors i senyores, quin país!