Opinions de sobretaula: Un aquelarre per Sant Joan

S’acaba l’escola i amb ella les rutines diàries de moltes cases. Època de canvis. Aquest any la calor ens ha respectat fins ara, i l’estiu meteorològic ens sorprèn sincronitzant-se amb l’astronòmic, fent que el canvi d’estació es torni més evident. I arriba Sant Joan, el solstici d’estiu, la nit de les bruixes, la nit de les fogueres. Però ara ja no n’hi han de fogueres. Una tradició perduda. Una de moltes que segurament ja no tornarà mai més.
Recordo de petita el meu pare, baixant per l’escala andròmines varies i alguna cadira vella i corcada, i portant-ho al mig d’un descampat on s’hi apilaven tot de mobles vells que els veïns havien anat apilant durant dies. Recordo amb emoció el moment de l’encesa. La fervor del foc. M’atreviria fins i tot a dir, l’encantament del ball de les flames que crepitant devoraven allò que ja era inservible. Deixar que les coses velles i inútils quedessin transformades en cendra era un moment màgic, foc nou, vida nova. Com una metamorfosi. I l’alegria de fer-la petar amb els veïns s’alternava amb els moments de silenci i contemplació del foc. Encara recordo el contrast de la calor de la foguera cremant-me la cara, amb l’aire fresc que xuclat per les flames em picava el clatell. Recordo aquells moments amb nostàlgia. Potser només és la idealització d’un record d’infantesa, però m’encantava aquell moment. I recordo amb tristesa el primer cop que es van prohibir les fogueres. Recordo el meu pare assegut davant meu i dient-me que aquell any no n’hi hauria. «Hi ha perill d’incendi», em va dir. I com a compensació em va comprar molts petards, molts. La substitució d’una cosa per l’altra, tot i l’emoció del primer moment en veure aquella bossa tan plena, no va acabar de funcionar. M’encantava tirar petards, però m’agradaven més les fogueres.
Ara la tradició ja s’ha transformat. Ja no fem cap ritual de neteja. Tot i que ens aniria molt bé. Perquè la neteja no només era física, sinó també simbòlica. I fa molt temps que arrosseguem fantasmes que caldria cremar. Jo a la foguera no hi llençaria cap moble vell, sinó un grapat de desenganys i frustracions que des de l’u d’octubre del 2017 em corquen per dins. Mentides i xantatges que mereixen ser engolits per les flames sense pietat.
Es respiren ganes de foc nou. Ganes de fer les coses diferents, fer-les millor. Espero que sapiguem com fer-ho. Sense fogueres transmutadores, posaré l’esperança en els rituals de baixada de falles del Pirineu que com a tradició es fan per foragitar els mals esperits. A veure si funciona. Perquè si no vindrà el dimoni. I el dimoni té moltes formes, algunes que es reconeixen fàcilment, d’altres no tant. N’hi ha un que ens ronda ja fa dies, de pell verda i amb nom de diccionari, es mou orgullós i remena la cua. Se sent fort i ja comença a ensenyar les urpes. Però n’hi ha d’altres, tant o més perillosos, que disfressats es camuflen sota rostres i paraules amables. Aquests costen més de veure. No vull ser pessimista, però intueixo que al final acabarem invocant les bruixes i farem un aquelarre com a ritual purificador.

Marina Puigdellivol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin