Opinions de sobretaula: Rèquiem a Can Figueras

Marina Puigdellívol 6 de febrer de 2023

499 Views

El passat diumenge al migdia es va inaugurar l’ampliació del Bosquet amb la zona de Can Figueras. Potser era degut al fred, tampoc no vull ser excessivament pessimista, però ni les pastetes per amenitzar la trobada ni el còctel deliciós i magníficament preparat no va poder fer canviar un ambient que es respirava més de rèquiem que de festa. En alguns moments em va recordar aquella imatge típica dels enterraments festius de les pel·lícules americanes, on alguns mengen, d’altres riuen, però on tothom troba algun moment per posar-se una mica trist, tot i que tampoc no massa.

I és que entre els comentaris dels assistents, sí que es percebia la il·lusió per la recuperació d’un espai a gaudir pels vilatans, però tot seguit, la conversa girava ràpidament i es cantava amb tristesa la seva extremunció. Tothom tenia la visió de que aviat l’espai es degradaria i es convertiria en un cau de merda. Uns pronosticaven que els gossos i les seves defecacions es farien propietaris de l’espai com ja passa a la Torre de Santmartí, d’altres que les deixalles compartirien espai amb les esparregueres que ara creixen salvatges i ufanoses. Bé, això si sobreviuen als orins dels gossos que feliçment es passegin per l’espai. D’altres pronosticaven la fi de la blancor de les parets de Can Figueras, amb un «a veure quan apareixeran les primeres pintades» o especulaven amb quan intentaran els ocupes fer-se amb la casa. Només els més optimistes creuaven els dits apel·lant a la bondat humana, esperant dubitativament que tot això no arribi a passar mai. La tristesa dels comentaris contrastava amb l’alegria de la bellesa de l’espai recuperat.

I no sóc fatalista. A pocs metres del nou espai inaugurat, el mateix diumenge al matí, ja es podia percebre una imatge del futur que li podria esperar. I és que el parterre de gespa que rodeja l’estàtua d’en Carles Checa semblava un autèntic abocador. Un espai on no hi ha excusa que valgui, amb contenidors a una banda i papereres a l’altre, on no cal fer gaire esforç per llençar les escombraries al lloc on pertoca. Què passa, que deixar-les a terra et fa més guai? Que és un conyàs portar el got de plàstic fins la paperera? I si ho fas et diran que ets un pardillo o rajaran de tu? Potser m’he perdut i hi ha un moviment social underground que consisteix a ser incívic, però aquesta manera de funcionar de la societat no encaixa gaire bé amb la voluntat de salvar el planeta i de retruc salvar-nos a nosaltres. I mentre penso en aquests pocs, perquè la qüestió és que en realitat només són quatre gats els que per mandra o desídia embruten l’espai de tots, em sento impotent perquè en realitat no sé veure-hi cap solució per canviar-ho. Bé, ni jo, ni ningú. Per això la inauguració semblava una mica unes exèquies amenitzades amb còctel i pastetes.

Marina Puigdellivol