Opinions de sobretaula: L’activitat més cara del món

– Tres, dos, un… ja!! Vinga va!, a córrer!- vaig sentir
com cridaven. I em vaig posar a córrer com si fos la
fi del món. Però uns metres més enllà va arribar una
pujada. – Buf! Com costa! Ja no puc més! – pensava
entre batec i batec del cor. No me l’havia sentit mai
tan fort! M’eixordava i a la vegada m’espantava. –
Caminaré una mica i ja tornaré a córrer a dalt el pla
o quan vingui la baixada – al final vaig decidir.

Devia tenir 8 o 9 anys i participava en la primera
cursa popular de la meva vida. Encara en recordo
les sensacions no gens agradables i el cansament!
Quin cansament! Vaig quedar segona, sense gaire
mèrit perquè només érem tres nenes, i la segona
i la tercera vam arribar pràcticament plegades. Els
nens eren més, però tampoc no masses, que això de
córrer és molt dur.

Per sort nostra, totes tres nenes vam pujar al podi, un
trofeu per cadascuna i el patiment es va transformar
en un somriure. Encara guardo el trofeu. És el més
valuós que tinc, el de quan vaig aprendre a no rendir-me.

Ara ja no se’n fan d’aquestes curses infantils, són
poc populars. I és que córrer cansa.

Però aquest diumenge arriba al nostre poble el cros escolar del Consell Esportiu del Bages, que és un circuit de curses infantils pels diferents pobles de la comarca. Els nens més motivats es poden apuntar a fer-les totes, i els que no ho estan tant poden fer
només la del seu poble. La idea és molt bona, perquè una cursa dona l’oportunitat als nens de posar a prova la seva capacitat de superació. Córrer no és divertit, no guanyes res, però aprens a resistir i no rendir-te.

Per això, quan els meus fills em van portar la circular
de l’escola demanant si volien participar-hi, els hi
vaig demanar de seguida si hi volien anar. I em van
dir que sí. La meva sorpresa va ser veure que aquest
any hem de pagar 4 € per la inscripció en concepte
d’assegurança. Cada any ens era gratuït. Jo no ho
sabia, però es veu que se’n feia càrrec l’Associació de
Famílies d’Alumnes i que aquest any, s’ha cregut que
no és un concepte que hagi de sortir de les butxaques
de les famílies que paguen la quota. És lògic. Em
consta que des de l’escola s’han picat moltes portes
per aconseguir que algú pagués l’assegurança, fins
i tot la de l’ajuntament. Però l’administració s’hi ha
posat d’esquena. S’organitzen mil coses al municipi.
No es pot pagar una assegurança per facilitar la
participació dels nens? I no només això, sinó que
a més haurien de donar una medalla a cada nen
perquè sentís l’orgull de participar-hi. Però avui en
dia, la cultura de l’esforç ja no té premi.

Els meus fills hi aniran igualment. Serà l’activitat
més cara que hem fet mai. El que té 9 anys farà
mil metres i els recorrerà exactament en quatre
minuts. Ens sortirà la cursa a euro al minut. El petit
ens sortirà més car. A dos euros el minut. Més car
que qualsevol atracció de fira! I es faran un fart de
patir. No tindran ni trofeus ni medalles, però això sí,
tindran tot el meu reconeixement pel seu esforç.

FOTO: GETTY IMAGES

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin