Per: Teresa Riquelme.-
Només l’amor i el respecte sembla que poden fer miracles; però qui n’escampa, qui el mena pel món no aconsegueix mai que n’arribi a tothom.
A vegades em sento el cor afligit i penso: l’hauries de llençar d’un cinquè pis; però mai agafo l’ascensor que s’enfila tan amunt.
El vent feixuc de tardor fa córrer les precioses fulles que han caigut del arbres; i les fulles, s’arremolinen dins d’algunes melangies.
Va fer una gran nevada de nit, em va despertar el silenci. Quantes coses ens poden dir els silencis!
Ens hem de defensar moltes vegades i hem d’aprendre moltes auques i disfresses per tirar endavant, almenys, jo. A vegades els meus llavis poden ser de xuclamel, però també m’agrada esgarrapar les escorces, com ho fan els gats. I si fa falta em posaré una pell de lleopard; però tu que em coneixes molt bé, ho saps: amb tu, no fa falta res de tot això.
Teresa Riquelme
