No vull més notícies!

Foto: Gettyimages

Ja no m’agraden les notícies. De fet, no les suporto. Són un patiment, una sèrie tràgica per capítols. Portem dos anys empatitzant amb els sanitaris i els malalts, i ara hem canviat un patiment per un altre, per la destrucció, la mort i els èxodes massius.
La realitat és que en aquests dos anys de Covid, en el meu entorn immediat no hi ha hagut ni cap sanitari ni cap malalt greu i tot i així ho he passat fatal. He patit moltíssim. Culpa d’un pànic social retransmès en directe per televisió. Ara l’inici de la guerra ha estat la gota que ha fet vessar el got. No em vull mirar més les notícies! No vull saber-ne res més. No és que no vulgui informar-me, però és que potser en fan un gra massa. M’he fet uns farts de plorar com una bleda davant la televisió… Bombes, explosions, nens plorant, cares ensangonades, cossos mutilats, home!, un dia d’acord, però és que Kíiv està a més de 3000 km i cada dia tinc la guerra al menjador de casa! Així que he decidit divorciar-me dels informatius. Al final he arribat a la conclusió que això no pot ser.
Ja sé que els temps han canviat, que s’ha acabat allò d’informar de manera freda com es feia abans perquè això ja ho fan els titulars de qualsevol diari digital. I que ara les notícies ja no informen sinó que expliquen.
Sigui quina sigui la notícia, ens la fan arribar amb un relat intens, proper i empàtic que fa viure la història des de dins. Són els nous formats audiovisuals que els deuen ensenyar a les facultats de periodisme. La importància d’acostar-se i empatitzar amb aquell que més pateix. Anar al cor de la història i explicar com es viu. Però és que només expliquen desgràcies. Que m’expliquin coses boniques o històries corrents! Que jo no vull viure una guerra, ni vull estar a les sales d’urgències d’un hospital. No m’he fet ni soldat ni metge per no haver de viure experiències d’aquest tipus. Si la vida m’hi porta ja m’espavilaré per sortir-me’n, però no vull sopar cada dia sota les bombes amb l’adrenalina disparada.
Per altra banda, aquesta situació també m’ha portat a preguntar-me si el què ens arriba per la televisió és informació o manipulació emocional. La sèrie de notícies t’acaba tocant la fibra sensible i et crea una empatia extrema respecte a una situació determinada, et posiciona des del minut u a través de les emocions que et desperta. Una història explicada des d’un punt de vista determinat que ha decidit el periodista o el director d’informatius de manera intencionada o simplement per omissió. Perquè totes les històries tenen moltes cares i és impossible saber-les des de la distància, i molt menys encabir-les en un minut i mig. I si no és tota la història i et posiciona, és que et manipula. Està tot dit. Faré vacances d’informatius una temporadeta. A veure si aguanto gaire sense la dosi d’adrenalina diària.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin