No sents cor meu quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
……
Aquest poema titular “Cançó de Pluja”, de Josep M. de Sagarra és un quintet; És a dir que cada estrofa té cinc versos isomètrics d’art major, en aquest cas decasíl·labs, amb rima consonant i d’estructura encadenada.
Aquest poema el vaig conèixer i treballar a l’època que vaig estudiar a l’Institut, i si bé quan anava a les monges ja teníem l’assignatura de literatura, on estudiàvem Rubén Darío o les “Cantigas de Alfonso X el Sabio”, no va ser fins a l’època del BUP que vam conèixer escriptors com Shakespeare, Unamuno o Cela, i les primeres incursions sobre Sagarra, Pedrolo, Carme Riera o Josep Pla, per esmentar-ne alguns.
De què ens va servir?, doncs malgrat que algú pot pensar que de res, suposo que sí que ens va ser profitós. Potser aparentment diríem que no, sobretot per aquell que no es dedica al món de les lletres, però segur que en el nostre subconscient hi trobem emmagatzemades les característiques que ens permeten identificar i diferenciar la rima de la narrativa, el teatre o l’assaig.
Particularment m’agraden els textos ben tramats, amb bon ritme, riquesa de llenguatge i recursos estilístics, i això que jo no soc pas una experta en comentaris de text, però quan llegeixo un escrit ben estructurat em ressona agradablement a les orelles i al cervell.
Ara fa uns dies, m’assabento pels mitjans de comunicació que hi ha “una intenció” de, entre altres modificacions, treure l’obligatorietat de les assignatures de literatura catalana i castellana a segon batxillerat, deixant-les només com a matèries optatives de primer.
Al cap d’un parell de dies m’assabento, també, que el rebombori que va causar aquesta notícia, sobretot en sobretot en l’àmbit de les lletres i de la cultura, va fer que aquesta intenció és fes enrere i de moment les literatures no es tocaran d’allà on són. Compte, però, amb aquestes intencions. Fan molta por!.
Però també fa molta por aquest joc d’estira i arronsa que demostra que les decisions estan poc fonamentades i que no se sap què es pretén en realitat. Són decisions encaminades a millorar la formació dels estudiants del nostre país?, o bé és un assaig/error en l’experimentació constant a la que es veuen sotmesos permanentment els programes lectius?
D’acord que l’ensenyament s’ha d’adaptar als nous temps, als nous mètodes d’estudi i a les noves tecnologies, però si no anem en compte veurem com progressivament els alumnes aniran perdent capacitats com ara comprensió lectora i de raonament, expressió oral, vocabulari i gramàtica, així com l’anàlisi i capacitat crítica.
No menystinguem els que un dia hauran de fer-se càrrec d’aquest país, no n’hi ha cap de ruc, només cal que se’ls doti de les eines adequades per estimular les seves capacitats.
Visca la literatura!
……
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?