Mimi i la seva nova cama – Ona Amérigo Sánchez

Redacció 3 d'agost de 2018

609 Views

M. 1426

Guanyadora de la 29a edició del Concurs Infantil de Contes Montpetit (Categoria B)

Jo, l’Estefani, desitjava que arribés el gran dia: viatjar amb la meva família a un llogaret a prop de Tailàndia! I va arribar el dia, 3 d’agost, va sonar el despertador i vaig fer un salt del llit.
Mare, Pare! A despertar-se! Que hem d’agafar l’avió. I així ho vam fer. Amb totes les maletes preparades ens vam dirigir a l’aeroport de Barajas, Madrid. Després de vint hores de viatge i canvi de dos avions vam arribar a Tailàndia. Allà, Morlo, un guia amb molta experiència, ens va portar al llogaret Shanlo, on passaríem tres llargues setmanes com a cooperants d’una ONG d’ajuda a animals salvatges amb discapacitats.
Al dia següent, quan el sol encara no havia sortit, vam agafar les motxilles i junt amb Morlo i uns quants cooperants, ens vam endinsar a la jungla, vam fer moltes cures i vam ajudar a molts animals que es trobaven malalts. Entre aquest pilot d’animals hi havia una mona que no s’apropava a cap humà. El meu pare i un altre veterinari de l’ONG, es van acostar lentament a ella fins que es van guanyar la seva confiança i la van agafar. Xoto, com li van posar els cooperants, estava a punt de parir. Però hi havia un problema: la mona estava molt desnodrida i seria perillós que tingués un part tota sola a la jungla. Així que la van portar al poblat on li van administrar medicació per posar-la més forta i que parís sense cap mena de complicació. Va arribar l’hora i Xoto va tenir la Mimi! Em van deixar triar el nom a mi! Però en néixer es van adonar que li faltava una poteta a la part posterior, cosa que feia molt difícil que pogués viure en el seu hàbitat.
Passades les tres setmanes que teníem de vacances a Tailàndia vam tornar tots a Madrid. Aquest cop, però, érem un més. Ens acompanyava la Mimi! Aquí a la gran ciutat seria molt més fàcil criar-la i enfortir-la.
Tota la meva família estava molt interessada en adoptar a la Mimi i fer-nos-en càrrec els mesos que estigués a Madrid. El meu pare, normalment força agarrat, aquest cop s’havia ofert a pagar tot el que fes falta perquè aquell primat pogués viure una bona vida. Sense gaires raonaments, els de l’ONG ens van dir que sí. La meva germana i jo fèiem salts d’alegria!
I així va ser com ens vam posar en contacte amb l’Eliot, un britànic inventor de “pròtesi per animals salvatges”. Li vam explicar el problema de Mimi i van pactar veure’s per poder examinar-la i determinar si la seva discapacitat tenia solució.
Eliot la va examinar a fons i ens va explicar que intentaria crear un pròtesi que li permetés pujar i baixar dels arbres amb facilitat i que pogués fer una vida normal com els altres micos, però que tindria un preu molt elevat. Tot i així, el meu pare va decidir tirar endavant i va prometre que buscaria la manera d’aconseguir fons per poder pagar la pròtesi de Mimi.
La setmana següent tots ens vam posar a recaptar diners. Jo, amb tan sols nou anys, em vaig posar a treballar al restaurant dels meus avis. La Míriam, la meva germana, ens va donar tots els seus estalvis. La mare aportava una petita part dels diners que guanyava treballant i el pare, a part de treballar vuit hores cada dia en una fàbrica de parquets, es va posar a rentar cotxes.
Al cap de mig any ja havíem recaptat més de sis mil euros per poder fer la pròtesi, però encara no era suficient. L’Eliot ens va dir que necessitàvem trenta-sis mil euros per poder fer la pròtesi. Així que vam tardar dos anys més recaptant. Quan vam tenir els diners suficients els vam ingressar a l’Eliot, perquè ell pogués fer la màgia.
Després de mesos i mesos d’intents, l’Eliot va crear una pròtesi perfecta per la Mimi. La moneta va estar més de tres mesos a Madrid per poder-se acostumar a la seva nova cama. Cada dia sortíem al parc perquè la Mimi, ara més adulta, pogués enfilar-se i saltar pels arbres.
Va arribar el dia, el dia de deixar en llibertat a la Mimi!!!
Tots cinc vam volar fins a Tailàndia. Jo estava molt emocionada i nerviosa alhora per si passava alguna cosa a la selva. Quan la vam deixar anar va ser un moment màgic! La mona no sabia gaire què fer… però finalment es seu instint la va fer marxar bosc endins.
Des d’aquell dia la Mimi s’ha convertit en una famosa mona. Cada any la visiten més de 10.000 persones a Tailàndia. I jo, amb la meva família, hi anem cada any perquè ella sempre formarà part de les nostres vides. Sabia que allà on estigués sempre estaria bé!
Sempre recordaré la màgica història que havia viscut amb la Mimi. Que l’esforç i l’ajuda són valors importants i que tenir una discapacitat no impedeix viure feliç!