Més enllà d’un adéu

Després d’un any intens i convuls, amb la velocitat vertiginosa amb que es succeeixen els esdeveniments, i encara amb la ressaca electoral, ha tornat Nadal. Un parèntesi a l’estrès diari que hauria de ser com un oasi enmig de la selva en què s’ha transformat la nostra societat.

Tot està envoltat de llums i com sempre els regals i les taules ben parades volen materialitzar tots aquells tòpics desitjos de pau, amor i felicitat que llegim a les lletres de les nadales, i les famílies s’hi reuneixen al voltant per mantenir unes tradicions l’origen de les quals sovint es perd en la memòria dels temps. I s’hi menja, s’hi beu, s’hi canta, s’hi riu…

Però a casa nostra, enguany, els torrons no semblaven tan dolços, ni les neules tan cruixents, ni el cava tenia tantes bombolles. Com a totes les cases on fa poc que hi falta algú, tot l’esclat de colors es veu mitigat per una mena de boira permanent que fa que el sol trigui a escalfar l’entorn i que els grisos dominin a les ninetes del ulls.
Sempre es troben a faltar els que no hi són, però durant aquestes dates en especial. Els cors s’encongeixen, les veus es trenquen, els ulls es neguen, i els comiats s’eternitzen, però hi ha circumstàncies que van molt més enllà.

No sé ben bé de quin to de gris deu ser l’ambient a can Junqueres, Forn, Sanchez i Cuixart, ni em vull imaginar el pes de la llosa que plana per damunt els seus pensaments, i l’única cosa que se m’acut des d’aquestes pàgines, és dedicar-los els últims versos de la cançó del grup Esquirols “Més enllà d’un adéu”
…..
Quan l’adéu és una reixa
d’una presó
i els somnis es desvetllen
en la foscor.
Quan el grinyol d’una porta
és l’últim cant,
quan l’home mata l’home
en un instant.
Un company esdevé germà,
un gemec esdevé esperó
i la sang fa bullir la sang,
l’asfíxia
esdevé força per lluitar.

Rosa Camprubí

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin