M’encanta Sant Fruitós

Com faig tot sovint, surto a passejar. Agafo el camí de darrere la Llar d’Infants de les Oliveres i enfilo el camí cap a la Torre de Santmartí. Comença la pujada. M’agrada quan arribo al pla del capdamunt. M’agrada aquell moment quan aixeco els ulls de terra i veig imponent tot el Pirineu. Davant, la muntanya de sal que em recorda la facilitat amb què es pot destruir l’entorn. Aprofito la contemplació del paisatge per recuperar l’alè, però no m’aturo i continuo camí avall. Travesso el pont de l’autopista i giro a la dreta. El camí de llosa de pedra baixa saltironant entre els només quatre arbres que han quedat drets des de que han fet la gran talada. Abans m’encantava aquest caminet. Ombrívol, humit, pedregós. M’agradava passar-hi passejant a poc a poc o amb bicicleta rabent. Ara ja no m’agrada tant. Ja quasi no hi ha arbres. Sembla que la terra tingui vergonya, ha quedat ben despullada i ha començat a canviar el color, ara ja no és fosca i s’eixuga perquè els pins ja no la poden protegir.

Quan sóc abaix m’assec a una pedra i contemplo l’entorn, davant meu les masies dels Casals i les Oliveres enmig de la plana. Els camps sembrats em rodegen i ja despunten la verdor. Quan sóc aquí sempre em passa el mateix. M’envaeix la calma. No ho puc evitar. M’encanta viure a Sant Fruitós.

Per això quan aquesta setmana m’ha caigut a les mans la proposta de nou planejament urbanístic que pretén aprovar-se en Ple Municipal m’he quedat terroritzada. El nou planejament és el dibuix del Sant Fruitós del futur, és el poble que tots volem. I a mi aquest dibuix no m’agrada.

Quan arribarem al capdamunt de la Torre de Santmartí ja no estarem rodejats de camps sinó que a l’esquerra hi haurà naus i ciment, i quan travessem el pont de l’autopista, davant nostre ja no hi haurà ni bosquet, ni camps verdejants, sinó més naus i més ciment.
Els camps i els boscos que envolten el nucli urbà són l’espai de passeig de molts habitants del poble. El seu espai d’esbarjo, l’espai on trobar la tranquil·litat. Cal protegir-los i no eliminar-los. O es que els bons hàbits i la salut dels santfruitosencs no són prou importants per formar part del Sant Fruitós del futur?

Alguns em diuen que m’esvero massa. Que això només és el primer pas. Que algunes d’aquestes zones només es reserven, que potser no arriben a fer-se mai. A veure, si realment no vols que es faci, no fas la reserva i si vols que es faci la fas. Jo si vull anar al restaurant reservo taula, però si no hi vull anar no la reservo pas! Són faves comptades. Així que com a argument no cola.

També em diuen que es farà a poc a poc, de mica en mica. A veure. Tornem-hi. Si es fa a poc a poc no me n’adonaré que desapareix un entorn natural? Quin argument tant dèbil!
Altres em diuen que no es pot anar en contra del «progrés», cal fer diners, potenciar l’economia! Diners per qui? Pregunto jo. De veritat fa falta destruir el poc entorn natural que ens queda quan estem plens de polígons buits i de naus abandonades? Per mi la resposta és ben fàcil i simple.No.

El govern municipal últimament fa l’esforç per posar-se l’etiqueta de verd i ecologista, s’agraeix i molt. Però no n’hi ha prou amb posar uns punts de recàrrega per cotxes elèctrics i comprar un nou cotxe híbrid per ser menys contaminants. Què farem? El posarem a donar voltes a la xemeneia del nou crematori per compensar? Cal ser coherents. No és moment d’hipocresies. És hora de ser valents per defensar i protegir per sobre de tot la natura que encara ens queda. També nosaltres com a santfruitosencs hem de ser valents per discrepar del que no ens agrada. Discrepar no és un dret, és un deure. I tenir en compte la opinió del ciutadà no és el seu deure sinó la seva obligació.

A mi m’encanta el meu poble. I m’encanta que sigui un poble. M’encanta trobar-me gent pel carrer i poder-la saludar perquè els conec, perquè sé qui són. M’encanta sortir a passejar i poder trepitjar la terra i no l’asfalt. Sentir el cant dels ocells. M’encanta estar rodejada d’uns pocs entorns rurals preservats. El poble que jo vull, és un poble que protegeix la salut dels seus habitants i que els dóna una bona qualitat de vida. I per fer-ho, cal plantar cara a les influències dels poderosos i del diner. Som en un moment crucial. Ens truca a la porta un canvi climàtic que ens farà patir i molt. Hem de protegir l’entorn natural que encara ens queda. Ens hi va la nostra salut. Ens hi va el nostre futur. Ens hi va el nostre poble. M’encanta Sant Fruitós i lluitaré per ell. I tu?
Marina Puidellívol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin