Lluís Espinal, periodista del poble.

Per: Miquel P. Cortina –

El Lluís va passar els darrers dos anys de la seva vida immers en el treball periodístic del setmanari “Aquí”. Ingressà en el grup de periodistes amb el desig de col.laborar en qualsevol cosa: articles, redacció, animació, simple suport; però immediatament fou nomenat Director del setmanari pels seus col.legues i amics.

Pràcticament l’hi obligaren, perquè el coneixien. Antonio Peredo descriu així aquells moments: “El Lluís va sorgir com una definició unànime. De fet, no tan unànime, puix ell mateix s’hi oposava: Jo no soc periodista, soc crític de cinema. Soc aquí perquè penso que puc contribuir, amb la meva aportació en aquesta matèria, a concretar el projecte. Un director és molt més que això. Però, sense dir-ho, el Lluís sabia que aquell càrrec, més que un honor, incloïa una definició i una decisió. Una definició de línia ideològica i política que, en gran mesura, depenia del director; una decisió de seguir endavant, per molt grans que fossin els riscs. I aquests trets es trobaven entre les dots del Lluís, precisament perquè no s’inclinava per l’axioma dogmàtic i perquè el càlcul de riscs, per ell, incloía lliurar tot el que pogués donar”. Va acceptar el nomenament, amb la humilitat que el caracteritzava. Prou sabia ell que un càrrec és una càrrega, i un servei més. I a això ell sempre hi estava disposat. Mesos després, quan va haver-se d’enfrontar a pressions molt fortes per a que abandonés la direcció del setmanari, la seva resposta sempre fou molt clara:

“Aquests són els riscs que haig d’assumir. Cap excusa em permet deixar un càrrec que vaig acceptar amb absoluta consciència de les seves dificultats”.

“Lucho” no sabia fallar a uns companys, ni a un compromís adquirit. La seva lleialtat era total; la seva responsabilitat, fins a l’extenuació. Per això era un veritable plaer treballar en equip amb ell. Amb homes així, només amb aquesta mena d’homes, pot avançar de ferm un procés social.

Però tornem als dies que hi va començar a treballar. El nom “Aquí”, que va passar a ser el títol del setmanari, la va triar el mateix Lluís, potser perquè ja la portava dins, en el moment que va anar a inscriure’l oficialment. El nom que havien pensat entre tots, i amb el qual el Lluís pretengué fer el tràmit era “Avance”, però ja estava registrat com a titular d’una revista. En aquell instant, i per no retardar la posada en marxa del setmanari, “Lucho” va triar entre els noms que havien sortit en les xerrades prèvies.

*El nostre setmanari es diu “Aqui” perquè vol tocar de peus a terra pel que fa a la nostra realitat nacional. “Aquí” és l’afirmació de que creiem en el país.
*Es diu “Aquí” perquè vol ser en el lloc crític, allà on cal la llum de la informació i l’esclariment del comentari.
*El setmanari es diu “Aquí” perquè assenyalarà l’actualitat i el conflicte, sense pal.liatius ni silencis culpables. “Aquí” és com un dit a la nafra.
*“Aquí”, perquè volem estar a la bretxa, sense fer cap pas enrere. “Aquí”, atents i a punt d’acció.
*“Aquí” vol ser també una afirmació contra els miratges de la fugida cap a l’estranger, els becats que no tornen, els capitals en els bancs suïssos, els models de consum nord-americà…La nostra tasca és “Aquí”. Per això, “Aquí” és una afirmació anti-imperialista.
*Es diu “Aquí” perquè volem estar al costat del poble, per escoltar la seva veu i propagar-la, per a participar en la seva lluita. Som “Aquí” perquè “Aquí” hi ha el nostre poble.

La filosofia del diari i el per què calia fundar-lo ho expressa el Lluís d’aquesta manera en una de les primeres editorials del setmanari:

“El periodisme oficial és un periodisme per al consum; per això la seva base és el sensacionalisme; els fets més cridaners i vistosos; en aquest cas la història es concep només com una narració i com un espectacle. Per contra, un periodisme popular i progressista va encarat al canvi; i allò que cerca és el més important, el més significatiu (tot i que no sigui vistós) dins una dinàmica de la història que s’està fent. Aclarir l’actualitat és indispensable per una ubicació correcta dins l’acció històrica i política. Així, en comptes de fer un periodisme que persegueix només els actes dels poderosos, cal fer un periodisme que sigui la memòria popular. Per això no ens hem de sorprendre si de vegades anem per camins diferents. I la primera cosa que necessita el poble és recuperar la consciència de la seva pròpia importància. Per a tenir un poble oprimit hom comença per donar-li una mentalitat d’oprimit i treure-li la visió de com s’aprofiten de la seva opressió. I el periodisme oficial perpetua aquesta funció domesticadora fent-li creure que la història la fan els altres, que els importants son els fantotxes oficials, els aristòcrates i els genis. Però en realitat és el poble mateix qui ha de ser el principal i únic protagonista de la història i, per consegüent, del periodisme”.

En síntesi, l’ideari de Lluís Espinal pel que fa al setmanari “Aquí” era:
+ Ser la veu dels qui no tenen veu.
+ Ser la veu per denunciar allò que altres callen.
+ Ser la veu valenta del poble.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno