0 Shares 22 Views

Lluís Espinal en el món del cel·luloide

30 juny, 2020
22 Views

Per: Miquel P. Cortina –

La seva col.laboració, des de 1969, en el diari “Presencia” amb la crítica setmanal de cinema, activitat que durarà 10 anys, és l’eix de la seva feina més professionalitzada. En aquesta tasca ja no se’l pot seguir sense omplir pàgines i pàgines, encara que fos amb l’índex de les pel.lícules ressenyades. De l’instrument estètic en feia un instrument de denúncia. En tots dos brillava amb gran magnitud. Estava entre els millors crítics d’Amèrica Llatina. Li anaven millor les pel.lícules dures i denunciants. No obviava la crítica social a través del film en termes que no encaixaven amb el caràcer conservador del diari.

L’any 1979, després de 10 anys, el seu lloc a “Presencia” començava a sobrar. La línia del matutí evolucionava paulatinament cap a la dreta, fent que es retiressin valuosos periodistes i propiciant l’arraconament d’altres.

Arran d’un comentari de “Lucho” sobre la pel.lícula “Muerte al Amanecer”, el va cridar el Director per dir-li que les crítiques de cinema que escrivia no estaven, segons ell, “en la línia del diari”.
De cop i volta les portes de “Presencia” se li van tancar. Però simultàniament se li van obrir les de Radio Fides, amb els seus comentaris cinematogràfics.
Podriem dir que Lluís Espinal fou, a Bolívia, el gran impulsor de la crítica de cinema; no només perquè l’exercís en múltiples mitjans de comunicació de masses, sinó perquè a més, fou l’encarregat de formar la nova generació de crítics.

En un dels seus llibres, “Conciencia crítica ante el Cine”, el Lluís va fer unes reflexions interessants sobre la seva concepció de la crítica cinematogràfica:
Resulta ingenu pretendre canviar el cinema alienant actual per un cinema desalienador; és més pràctic optar per canviar l’espectador. I aquest és precisament el rol de la crítica: canviar l’espectador és preparar-lo per tal que sigui crític amb el cinema i pugui reaccionar positivament davant d’ell.
I conclueix:
La crítica cinematogràfica ha de recordar que és un servei per al públic que va al cinema. Aquest servei no ha d’esdevenir adulació ni concessions a les febleses del públic. Servir-lo de debò és inquietar-lo, és dinamitzar-lo, és empènye’l a la superació. Per això la crítica ha d’anar un pas més enllà del què hom li demana, i crear problemes i alçar interrogants. Tan sols així el cinema esdevindrà realment un mitjà de comunicació i de diàleg, i no pas una droga i una anestèsia social.”

Per a mostrar el seu estil inigualable, transcrivim alguns fragments d’una de les seves crítiques en el diari “Presencia”. Hem triat, entre centenars de possibilitats, la pel.lícula “Hermano sol, hermana luna” de Franco Zeffirelli. Basada en la vida i obra de Francesc d’Assís. Ens sembla que el Lluís interpreta el film com una crítica marxista a la inutilitat d’una revolució cristiana solament poètica:
Allò mínim que hom pot dir de “Hermano sol, hermana luna és que es tracta d’una visió medieval (i per tant desfassada) de la societat i el cristianisme. Davant un món de riquesa, poder i opressió, el Francesc de Zeffirelli surt per la tangent de la poesia.
Val a dir que l’actitud de Francesc té molt de contestatària (en donar els seus béns als pobres, en insultar la riquesa amb el seu pauperisme, en riure’s dels valors cortesans…) però aviat la seva actitud és re-assimilada com a innòcua.
Ni tan sols en el mateix Sant Pare, que li besa els peus i el lloa, s’hi observa cap mena de commoció per aquest “pobret”, ja que tot seguit torna com si res a la seva trona sumptuosa i a la seva tiara; i el seu seguici, alertat momentàniament, es calma amb aquestes significatives paraules: “Això posarà els pobres de la nostra part”.
D’aquesta manera, en el film, Francesc és re-assimilat i fet esdevenir un servidor més de l’ordre de manera semblant a com s’ha fet amb el moviment hippie, en transformar-lo en folklore. La pel.lícula ve a dir-nos que les “revolucions poètiques o místiques” no tenen impacte social.
En el fons del personatge de Francesc (per descomptat ens referim sempre al de la pel.lícula, i no pas a l’històric) roman l’il.lús. Aparentment el seu canvi procedeix més d’una malaltia que sembla haver-lo fet tornar beneit, que no pas de la maduració interior. Quan persegueix els ocells per la teulada hom pot dubtar de les intencions de Zeffirelli, però la plàstica mateixa ens parla només d’un infantilitzat.

L’ideal de la mendicitat, no sé què podria significar en el segle XIII italià, però ara només és un tipus de parasitisme social i de manca de realisme.

Si “Hermano sol, hermana luna” fos una apologia de la poesia del pauperisme, seria una pel.lícula més, colonialista, embrutidora; una prèdica per a romandre en el subdesenvolupament i la marginalitat. L’opressió soferta no pot ser un ideal per a ningú, i no és això la “pobresa evangèlica”.

Aquesta germanor universal suposa prèviament la justícia universal, si no volem donar més poder als llops perquè es mengin més fàcilment els xais. Què vol dir en el film el ramat d’ovelles tranquil.les?

Francesc és presentat com un místic que descobreix la germanor universal i la bellesa de la natura com un camí individual vers la felicitat i la pau. Per això a Otto de Brunswick o al Sant Pare Innocenci III hom els parla només de deixar el ceptre per a trobar la pau, o de no preocupar-se per la riquesa, oblidant qualsevol responsabilitat social que tots dos personatges puguin tenir (…).

Sens dubte un místic del segle XIII no ha de pensar necessàriament com un sociòleg actual. (…) Els pobres que l’envolten miren Francesc amb cara tensa; i un dels segadors es plany d’aquests “fills dels rics que ara ens demanen almoina”.

En darrer terme, el Francesc de Zeffirelli és un avantpassat idèntic al Nazarin de Buñuel: un altre cristià poètic, molt vistós però poc funcional.”

Una anècdota final de la manera de fer del Lluís Espinal explicada per un amic seu:

“L’any 1976 estàvem filmant “Chuquiago”. L’horari de treball per al personal era de les 7 del matí fins a les 7 del vespre, a banda d’unes tres nits per setmana per filmar interiors, en les quals ens hi estàvem fins més enllà de mitjanit. Els vespres que no hi havia rodatge, el Lluís se n’anava al cinema, visionava la pel.lícula, cobria la tanda i després enllaçava amb una altra sessió, a la nit. Només així podia escriure les seves crítiques cinematogràfiques i omplir la secció que tenia al seu càrrec al diari “Presencia”.

En aquelles circumstàncies truquen el Lluís perquè es faci càrrec de la càtedra de Sociologia que ja havia cobert en anys anteriors. Però ell no té temps i així ho explica als seus preocupats universitaris. Passen uns quants dies i els joves li demanen de fer una reunió per estudiar els horaris i mirar de trobar una solució. Resta confirmat el fet que el professor Espinal no disposa de temps. Però els alumnes insisteixen: ningú ensenya tan bé com el Lluís i desitgen fer les classes amb ell. Llavors el Lluís els proposa el següent:

–Què us sembla si fem les classes a les 6 del matí? No tinc cap altra hora.

I els alumnes ho accepten. Les classes de Sociologia van tenir lloc aquell any a les 6 del matí. I hi hagué nits en que el Lluís amb prou feines dormia 3 hores”.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno
(Traducció de Miquel P. Cortina)

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria