L’esquela
No ho ha pogut evitar, ha sentit un sotrac dins el seu pit, i els ulls se li han amarat d’aigua salada. D’una manera totalment casual, en un periòdic que voltava per sobre del mostrador d’un cafè, ha vist l’esquela de la seva mort.
Era difícil que se n’assabentés, feia masses anys que no es relacionaven per a res. Se suposava que devia continuar amb la seva vida regalada, que era la que havia triat. Però, no. L’esquela mortuòria posava el seu nom ben clar, i els noms dels seus familiars, que demanaven una oració…
No tocava haver sentit aquell sotrac que ha pertorbat el sen ànim amb força. No tocava ni se’l mereixia aquest difunt, com a molt hauria d’haver sentit indiferència, però no era així. No n’esperava absolutament res d’aquesta persona, no formava art ni part de la seva vida. Només havia estat un amor llunyà que havia desaparegut tot just engendrat.
Per tal com se sentia ara, havia de reconèixer molt a contracor, que dintre seu, en algun racó mal endreçat, el sentiment encara estava viu. Durant els anys passats, malgrat haver tirat endavant amb la seva vida i creia que prou bé, aquell tros de diari- que fins i tot era de tres dies enrere- i que enunciava la seva mort, l’havia afectat. L’havia fet adonar que per la seva part no només havia sigut un amor just engendrat el que havia sentit. Havia estat molt més. Va intentar enganyar-se pensant que aquesta sotragada era deguda a què encara no tenia l’edat de morir aquesta persona. Com si existís una llista establerta amb noms i dades.
Calia calmar-se, ben mirat aquella esquela potser li brindava una segona oportunitat. Si quan havia tocat fer neteja d’aquells sentiments d’amor i desig, no ho havia aconseguit, potser ara seria el gran moment de treure-se’l de sobre. Tot i que sentia que hauria de passar el dol. Ho notava, encara li tocaria passar el dol, segur. Millor dit dos dols, pensava: el dol d’aquell amor que no va tira endavant i el de saber que la persona ja estava morta.
En alguns moments creia que s’hauria estimat molt més no saber-ne res, ni en vida, ni de la seva mort. En altres estones pensava que era millor que ho sabés, ja havia passat a millor vida, doncs bé. Li seria difícil no pensar-hi durant un temps, amb els anys però, ja n’havia aprés una mica més de fer punts i finals. S’havia mort, doncs adéu!
Teresa Riquelme