0 Shares 217 Views

L’atracció de l’aigua

13 febrer, 2020
217 Views

Hem de considerar que aquesta ha sigut una setmana tràgica. Les dues aigües—la dolça i la salada han envaït la major part del territori català provocant el caos, segant vides humanes i arrasant tot el que trobava al seu pas. Un desastre amb totes les de la llei que alguns tardaran molts anys en oblidar.
Potser que la necessitat de tenir l’aigua com més prop millor ha fet que menyspreéssim el seu poder i sovint n’hem pagat les conseqüències. Ara que hi ha agut tantes destrosses ran de mar, possiblement alguns canviarien aquella propietat que van pagar tres vegades més cara per una altre més allunyada. Si es compleixen els pronòstics dels entesos, no m’atreveixo a imaginar-me que passarà en tot el nostre litoral.
A l’interior tres quarts del mateix. Tothom vol l’aigua prop. Abans el motiu era molt clar. Poder tenir-ne la suficient per regar. Qui no es recorda que cada dos per tres es desbordava el riu d’Or i tota la planada d’hortes que hi havia al seu pas quedava completament negada amb la pèrdua del que hi teníem plantat. La gent del poble s’ho mirava entristida i amoïnada— les passarien magres una temporada. Abans, un petit hort no era com ara que serveix per esbarjo dels jubilats,—era una peça de terra molt important per la família. Entre l’aigua i les fotudes pedregades de la primavera que despullaven els ceps de pàmpols i gotims encara tendres i malmetia al seu pas, els camps de blat i civada, molta gent tenia prou feina per tirar endavant. Ningú parlava del canvi climàtic llavors.
Maleït sigui aquest fill de puta de temps, es planyien els avis amb els ulls entelats per la tristesa que els provocava la pèrdua del més essencial per viure. Se’ls escapava la vida enfonsant la fanga fins el mànec per soterrar els femerons del bestiar per adobar la terra i ara—tot avall…

Es molt probable que hi hagi un abans i un desprès després de tot el que ha passat i no sé si hi haurà medis suficients per solucionar els problemes que prediuen. Continuarà el Delta sent un dels parcs més importants d’Europa per la fauna, al mateix temps plantar-hi arròs i cultivar-hi musclos i ostres a dojo per allà la vora? Hi deuen haver molts interessos que faran decantar la balançada de les inversions, cap a un costat o altre. Tant debò trobin la solució a tots els problemes que se’ls presenten—fe de Déu.


Una sopa de peix al quart d’hora

D’aquesta mateixa aigua que ha fet aquestes destrosses tan severes, amb algunes manipulacions de bon gust gastronòmicament parlant, se’n pot treure un resultat considerable. Una sopa de peix al quart d’hora. És el que ha durar la cocció d’aquest plat. Aquesta recepta me la va ensenyar fa gairebé seixanta anys, el Ton, gran cuiner de Sant Fruitós que treballava a Montserrat, lloc on vaig posar-me per primer cop un davantal.
Per sis persones. Una ceba, dos grans d’all, dos tomàquets madurs, julivert, una fulla de llorer, una branca de fonoll, tres llesques de pa fregit i un got de vi blanc. Peix: mig quilo de rossellones netes, un parell de calamars tallats a rodanxes fines i dos cents grams de retalls de rap o altre peix tallats a quadres petits. Una picada amb les avellanes, un gra d’all i el pa fregit.
Poseu en una cassola un bon raig d’oli i un pic calent hi aboqueu la ceba, els alls, i el tomàquet triturat. Hi afegiu el llorer i el julivert ben picat. Hi afegiu el llorer i el fonoll. Quan el sofregit estigui a punt i poseu el peix i el vi blanc. En un parell de minuts i poseu un dos litres d’aigua, sal i un pols de pebre. Deixeu bullir cinc minuts. Hi poseu la picada i ho deixeu coure tres minuts tot plegat. Unes gotes d’absenta o algun licor anisat li va de conya. Ho acompanyeu de llesquetes de pa fregit untat amb all.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria