L’armari màgic – Eduard Morales Vargas

M. 1426

Guanyador de la 29a edició del Concurs Infantil de Contes Montpetit (Categoria B).

Era un dia d’estiu, i la mare i jo anàvem cap a la piscina. La mare, trencant el gel, em va preguntar:
– Has agafat el banyador veritat?
– “Mer**”, vaig pensar. Ho havia agafat tot, fins i tot la crema solar, però em vaig deixar el banyador! Per excusar-me, diré que últimament estava molt distret, perquè no parava de pensar en el concert de Lady Gaga. Sí, Lady Gaga; la mare em va regalar les entrades, (després de suplicar-li que les comprés durant mesos) el dia del mau aniversari, i de d’allò, estic obsessionat amb el concert. Estava impacient, perquè només faltaven 3 setmanes.
– No…- Vaig contestar a la mare.
– Doncs corre, té les claus, vés a casa, i agafa’l- Va dir amb un to enfadat.
Vaig agafar les claus de la mà de la mare i vaig córrer cap a casa. En menys de tres minuts ja era allà. Vaig pujar les escales ràpidament, i al arribar al meu replà, em vaig trobar a la meva veïna, la Marta. La vaig saludar amb la mà i vaig posar la clau al pany. Vaig entrar a casa i em vaig dirigir cap a l’habitació. Al entrar a l’habitació, vaig veure que el pòster de Lady Gaga havia caigut de la paret. Ràpidament vaig tornar a enganxar-lo a la paret, i després, em vaig dirigir cap a l’armari. Vaig obrir la porta de l’armari i…
– Ahhh!- Vaig cridar a tot pulmó, perquè a dins l’armari hi havia una persona! Em vaig quedar petrificat. L’ombra que semblava ser d’una dona es va aixecar lentament, i quan ja casi s’havia incorporat, li vaig veure la cara. Era Lady Gaga! O almenys ho semblava…
– Mhhh, what is happening?- Va dir Lady Gaga (o qui s’hi assemblava).
En aquell moment vaig al·lucinar durant un segon. Tot i estar al·lucinant, la meva primera reacció va ser tancar la porta de l’armari de cop. En aquell instant vaig recordar que necessitava el banyador, així que vaig obrir un altre cop l’armari, vaig agafar el banyador blau, i vaig tornar a tancar la porta. Com que ja tenia el banyador, vaig sortir de casa. Vaig decidir ignorar el que havia passat, de moment, tot i que la curiositat encara la tenia…
Després de passar tota la tarda a la piscina amb la mare, per fi, vam arribar a casa. Jo, mort de curiositat, vaig tornar a l’armari corrent desesperadament. La mare em va preguntar:
– Què et passa, Pau, perquè corres tant?- Jo vaig respondre dissimuladament dient:
– Res, és que tinc molt pipí.
Després de dir allò vaig fer veure que em dirigia cap al lavabo però em vaig endinsar a la meva habitació discretament. Impacient (encara pensant en el concert) vaig obrir l’armari. Vaig mirar fixament l’armari, però no vaig veure a ningú. Com que no veia ningú, vaig entrar dins l’armari amb la intenció de buscar més detalladament. Quan vaig col·locar el segon peu dins el moble, de cop, ho vaig veure tot fosc, com si algú hagués tancat els llums. Després d’esperar, espantat, un parell de segons, vaig aparèixer en una sala, gran, plena de gent, amb un escenari una dona vestida d’una forma extravagant, per dir-ho d’alguna forma, que semblava ser Lady Gaga de nou! Vaig mirar al meu voltant i vaig veure un cartell que deia: “Gran concert de Lady Gaga, Barcelona, 22 d’abril”. Aquell era el dia del concert al que aniria! No entenia res. Vaig seguir donant una ullada a la sala: en una punta de la sala vaig veure el meu armari. Estava molt desconcertat. Com que no entenia res, el més lògic que em va passar pel cap va ser dirigir-me cap al meu armari, així que ho vaig fer. Em vaig apropar cap allà, esquivant tota la gent ballant i cantant emocionadament. A l’arribar a l’armari vaig tornar a entrar dins, per comprovar el que sospitava. Vaig posar un peu, i després un altre, i vaig tancar la porta. Es van tornar a apagar els llums durant un parell de segons, i, efectivament, vaig tornar a ser a la meva habitació! Allò afirmava la meva teoria: el meu armari era màgic! Podia portar a qualsevol i anar al lloc que jo volgués només pensant en allò! El meu cap no donava a l’abast. No assimilava la situació. El primer que vaig fera l’assabentar-me va ser trucar a la meva millor amiga, la Sara. Ella i jo ens ho diem tot, som com carn i ungla. La Sara és una nena molt simpàtica, però també molt tímida, per això té pocs amics. Vaig agafar el telèfon del rebedor i vaig marcar el número de casa seva: 629 45 66 66. Al cap de pocs segons algú va respondre dient:
– Sííí? Qui és?- Va dir una veu que semblava ser d’una dona sud-americana. M’he descuidat de dir que la família de la Sara és rica, molt rica: tenen criats, cases a la platja, cavalls per muntar, etc…
– Què hi ha la Sara a casa?- Vaig preguntar.
– Sí… Qui ho pregunta?- Va dir la senyora, segurament criada de la família de la Sara.
– El seu amic Pau- Respongué jo.
– D’acord, ara s’hi posa.
De sobte van haver-hi alguns sons estranys, fins que la Sara digué:
– Hola Pau! Com estàs?- Va dir amb un to entusiasmat.
– Molt bé, però tinc una urgència i necessito que vinguis ràpidament, pots? Porfa – (La Sara i jo sempre parlàvem amb un llenguatge molt col·loquial). Li digué suplicant.
– Val, ho intentaré… Però què et passa?- Digué estranyada.
– Ara t’ho explico. Corre!- I vaig penjar.
En menys de 20 minuts la Sara ja era a casa. Només entrar per la porta vaig començar a explicar-li tot el que m’havia passat i que el meu armari era màgic i ens podia transportar a qualsevol lloc i portar a qualsevol persona al meu armari. Després d’aquella explicació tan ràpida, ens vam dirigir impacients cap a la meva habitació.
– Vols provar-ho?- Li vaig dir amb un aire de “xuleria”.
– M’encantaria!- Va respondre.
Li vaig explicar tot el que havia de fer:
– L’únic que has de fer és pensar a on o a qui vols portar aquí.
– Bé, doncs… Som-hi!
Ella caminant lentament, es va dirigir cap a l’armari. Va obrir curosament la porta de l’armari i…
– Aahhh!- Va cridar algú dins l’armari. Al cap d’un instant l’ombra de dins l’armari es va incorporar i va sortir d’allà d’un sol bot.
– L’Eva Hache?- Vaig preguntar amb un to de veu alt.
– Sííí, és que no se m’ocorria ningú més…- Va respondre ràpidament.
– Doncs vinga, ja l’has vist, millor que torni d’on ve abans que descobreixi perquè és aquí.
I havent dit allò, vaig empènyer a la humorista cap dins l’armari i vaig tancar la porta d’un sol cop.
– Pero q…- Va intentar dir ella abans de ser transportada de nou al lloc d’on venia.
– Uff, quin estrès- Vaig pensar.
– Vinga ara anem cap algun lloc… Cap a Hawaii! Vinga, entra amb mi!
Sense pensar-ho, els dos vam entrar ràpidament cap dins, vam tancar la porta i… Es van apagar els llums de nou durant uns instants. La Sara cridava com una boja. Semblava espantada.
– Tranquil·la- Vaig dir amb intenció de calmar-la.
Quan van haver passat un parell de segons, vam notar com si ja s’hagués acabat el viatge. Vaig obrir la porta uns centímetres i… efectivament, érem a Hawaii! Els dos vam sortir de l’armari escopetejats. Cadascú per un costat, vam córrer lliurement per la sorra blanca i mullar-nos els peus a les grans onades del mar d’aigua tèbia. Van passar minuts fins que ens vam tornar a trobar, fins i tot hores. Després d’haver jugat amb la sorra, el mar, els peixos, la gent estrangera (els hi fèiem bromes) ja estàvem cansats. Vam decidir tornar cap a l’armari. Ja era gairebé fosc. Jo vaig pensar en tornar a casa, a la meva habitació, i només en pensar allò, va començar el procés de sempre. La Sara tornava a cridar desesperadament. A l’haver arribat a casa la Sara va marxar cap a casa seva. Ja eren les vuit del vespre. Aquell dia me’n vaig anar a dormir feliç.
M’encanta tenir un armari màgic!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin