L’ANA, el FONTS i el DÍAZ.

Redacció 7 de novembre de 2021

815 Views

Per: Francesc Gannau Foto: istock

Escric aquestes 400 paraules el capvespre del dimecres (massa tard!!!!) i no les vull demorar més, ja que en poques hores he passat de veure i compartir una estona amb un conegut (amic per a molta gent), el FONTS, a la sortida de l’enterrament de l’ANA BENÍTEZ, a tenir coneixement del seu traspàs i no voldria pas que se m’hi afegís més gent a aquesta llista.
Ha estat un cop molt dur per a tothom la pèrdua física de dues grans persones com l’ANA (la nostra inestimable “VEDETTE del MOLINO”, en una de les obres representades pels COMERCIANTS COMEDIANTS) i el FONTS i d’aquest, sobretot per la velocitat en què la parca li ha tallat el fil de la vida.
Ja ho veieu; som molt fràgils, ara hi som i ara no hi som; de fet quan naixem ja sabem que haurem d’acabar deixant aquesta vida i mentrestant?… mentrestant la duen molt atrafegada, angoixada, tot pensant que viurem eternament… doncs ja veieu que no.
D’ells dos en quedarà el record, la memòria dels moments viscuts, la seva generositat, la seva estimació amb els éssers més propers… quan el cos ens deixa ens queda l’ànima, l’esperit, la nostra energia que persistirà pels segles dels segles.
Pel que fa al DÍAZ, que és un company d’infantesa, ja feia dies que el veia pel barri sota una barba molt tupida, amb un aspecte deplorable, escanyolit, vestit amb roba vella, bruta, esfilagarsada, remenant els contenidors, fumant com un carreter… fins que ens vam creuar i el vaig aturar tot demanant-li si era ell; em va dir que si i que sí que em recordava… aquell matí l’havia vist fent gestions al caixer d’una entitat d’estalvi, però a l’hora de la nostra retrobada el primer que va fer va ser demanar-me dos euros per a gastar-se’ls en una cervesa… això si, du un telèfon mòbil d’última generació que li sobresurt de la butxaca de l’americana… a l’hora d’acomiadar-nos ens vam donar la mà (els humans malgrat les restriccions som de pell i os i necessitem l’escalf dels altres) i del contacte físic en va quedar un record que em va traslladar uns quants anys enrera.
El DÍAZ és una ànima que viu en solitud en el seu món, mai no té companyia, els seus ulls vidriats perden la mirada… no m’imagino, ni vull saber, com l’haurà tractat la vida (la seva vida), l’única que té ell i l’única que tenim totes i tots… i si existeix una altra mena de vida, ningú no ha tornat per a explicar-nos-ho… és una qüestió de fe pensar que ressuscitarem al tercer dia tal com diuen que va fer ELL.