La vida bé val un somriure (2)

Fa uns anys, la meva dona i jo vam anar a Oxford (Anglaterra), per conèixer el lloc on treballava la nostra filla Esther. Va marxar de casa nostra feia uns mesos per “perfeccionar l’anglès” i havia trobat feina en un hotel dels afores de la famosa ciutat universitària anomenat Four Pillars. Ens estranyava molt el seu interès de romandre a Anglaterra un any més quan anteriorment havia passat una llarga temporada a Irlanda per practicar-hi l’idioma de James Joyce o dels Beatles. Alguna altra raó hi devia haver.

El motiu aviat el vam esbrinar: en aquell hotel havia fet amistat amb un noi andalús que li agradava i que finalment se’n va enamorar. Aquesta i cap altra fou la causa per la qual la nostra filla pretenia estar-se més temps del previst a la illa de la Gran Bretanya. El xicot, nascut a Granada, hi feia de cambrer i s’ocupava de les celebracions familiars fossin banquets de noces, sopars d’amics, aniversaris, festes empresarials, etc. L’Esther, per la seva banda, era la directora de personal i responsable d’atendre els clients per tal que se sentissin a gust. Durant les hores de feina la parella no tenia gaire ocasions de veure’s, però a la nit dormien en un alberg reservat als empleats de l’hotel, situat a mig quilòmetre més o menys del lloc de treball. Allà tenien ocasió d’estar junts i compartir taula amb altres joves de diferents nacionalitats amb els quals es comunicaven en anglès, però, com que també n’hi havia alguns d’espanyols, l’idioma d’ús quotidià en les llargues tertúlies a la cuina abans d’anar-se’n a dormir era el castellà.

L’hotel Four Pillars era antic i de tres plantes, amb el terra emmoquetat i les portes de color ivori amb els ressalts pintats amb purpurina semblants a les d’un palau. A la meva dona i jo ens van reservar una àmplia habitació tipus suite al primer replà. Quan hi vam entrar no mancava sobre una tauleta el típic buquet de flors amb una targeta de benvinguda, ni els bombons. Vam sortir a la terrassa i, just davant nostre, més enllà de l’esplanada on aparcaven els taxis i els cotxes dels clients, hi havia unes extenses praderies on pasturaven les vaques i renillaven uns cavalls. El cel era d’un blau sedós i el paisatge amb tots els colors del verd, esquitxats de castanyers i roures centenaris. Havia començat l’estiu però en aquell lloc l’aire era fresc i convidava a delectar-nos amb les típiques aromes campestres.

Vam dinar i després de guaitar una estona la TV, vam tenir ganes de banyar-nos a la piscina i gaudir de la zona de relaxació, la qual, segons ens havia comentat la nostra filla, era molt completa amb jacuzzi, sauna, raigs d’aigua a pressió, etc.

Decidits a estrenar les instal·lacions que ens oferien, la meva esposa es va posar un banyador florejat, cenyit i molt bonic, i jo un eslip de color negre amb una ratlla blanca a cada costat, el mateix que feia servir per anar a capbussar-me a les platges del Maresme. Vam agafar una tovallola cadascú, ens vam calçar les sabatilles i vam sortir del dormitori, sense cap barnús ni res. L’Esther ens havia informat per on havíem de passar per baixar a la piscina i al spa. Nosaltres pensàvem que ho trobaríem de seguida però ens vam perdre a la planta baixa i, seguint les fletxes que indicaven la direcció de la “swimming pool”, vam obrir una porta i ens vam trobar al bell mig d’un banquet de noces amb més de cent persones entaulades entre homes, dones i nens. Vam romandre garratibats en contemplar tot aquell aplec de persones, i suposo que els convidats també en veure’ns a nosaltres amb “paños menores”. Teniem dues opcions: o bé tornar enrere per on havíem entrat o seguir fins a l’altre costat de la sala on clarament una fletxa indicava el camí a seguir per arribar a les anhelades instal·lacions de relax. La meva dona havia romàs paralitzada i amb molta vergonya en trobar-se amb banyador davant tanta gent vestida amb les millors gales, però jo la vaig agafar de la mà i tots dos vam travessar sigil·losament el gran saló menjador per trobar les escales que ens durien, ara sí, al lloc on volíem remullar-nos. El Pedro, el xicot que sortia amb la nostra filla i que era l’encarregat del banquet, ens va localitzar de seguida i ens va dir que havíem pres un camí equivocat. No calia que ens ho digués.

La nostra irrupció vestits amb banyador en aquella festa familiar fou una escena realment còmica i delirant. Per sort, els comensals no ens van fer gaire cas i seguiren amb la celebració passant olímpicament de nosaltres. Era l’hora del pastís i pels altaveus començaven a sonar els acords de la marxa nupcial de Mendelsohn entre crits i visques als nuvis.

Quan a l’hora del sopar vam explicar els detalls de la nostra “ficada de pota” a l’Esther i al seu xicot, avui feliçment casats i pares de dues filles, ens vam fer un tip de riure.

Miquel P. Cortina