La veu de la revolta

Escric aquest text quan només portem dos dies des de que Catalunya ha conegut el resultat de la sentència del judici als polítics i líders socials per l’ 1 d’Octubre. Portem dos dies també des de l’inici de les accions de resposta a la sentència i desconec completament que haurà passat d’aquí a que surti publicat, però de moment en tinc prou per haver vist quin és el col·lectiu de la nostre societat que s’ha posat al capdavant de les protestes: els joves.
Com a jove, sempre em ve el cap aquella frase (que crec que s’ha dit a totes les generacions però en tot cas no ve al cas) que en diferents formes acaba venint a dir que els joves d’avui en dia no ens preocupem de res.
Avui centenars de milers de joves catalans, la immensa majoria no violents, porten dos dies seguits mobilitzant-se i queda lluny el final. Les primeres fotos del dia 2 ja recorden a la Setmana Tràgica de 1909 i aquest cop potser la recordarem com la Setmana de La Sentència.
Primer va ser la crida de Tsunami Democràtic a aturar l’aeroport. Gent en massa hi va acudir mentre els que no podien es reunien en places i carrers dels seus pobles i ciutats. Allà hi havia gent de totes les edats, tant famílies com grups d’amics, però sobretot, davant dels cordons policials, hi havia joves. Molts (i em cau una llàgrima d’emoció). El segon dia, sense que Tsunami Democràtic convoqués cap acció, les manifestacions i accions anunciades per altres entitats van omplir de nou els carrers de joves. A Barcelona ja es veien columnes de foc i, sense amagar la tristor que genera, aquestes imatges s’estan gravant en la consciència col·lectiva d’una generació que explicarà aquests fets com a part de la seva pròpia memòria històrica.
I això que sembla tant innocent està canviant la política del futur, perquè genera idees, emocions i records que no s’obliden tot fent que l’endemà, quan hagin d’anar a votar o s’hagin de manifestar, tots ells i elles tinguin un precedent que els recordarà el que van viure i, en aquell moment, tinguin la opinió que tinguin, tot haurà canviat per tothom, totes les decisions que prenguin seran diferents i per tant, ara mateix, s’està escrivint la història del nostre futur als carrers de Catalunya.
És per això que Indiferentment de ser o no independentista, tots hauríem de sentir orgull de que els joves hagin pres el seu lideratge en aquests episodi històric. Perquè sí que estan preocupats, perquè quan veuen actes de violència també els dol i sobretot perquè tenen molt clar el que volen. I és tranquil·litzador perquè seran ells, a partir d’aquí m’hi incloc, els que haurem de dirigir, construir i governar Catalunya en un futur no tant llunyà.
Sens dubte les generacions que venim serem molt diferent a les dels nostres pares i mares. Parlem de joves que gairebé vivim mobilitzats des d’adolescents, ja no només per la independència sinó per moviments com el del 15-M o les manifestacions pel canvi climàtic entre tantes altres. Tot i que aquest cop es vol criminalitzar, seguim sent els mateixos joves que estem exercint una manera legítima i vàlida de fer política que les generacions que ens precedeixen no havien viscut igual. Avui els joves lideren el seu propi futur i prenen la veu de les revoltes pacífiques que porten anys intentant.
La vida d’una planta no només depèn de la llavor i de com se la cuida sinó també de com ella es busca la llum del sol.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin