“La tornada del president a l’Exili”

De tornades de presidents de la Generalitat de Catalunya a l’exili, malauradament n’hem patit unes quantes: Lluís Companys i Josep Tarradellas, en són l’exemple.
Dic malauradament perquè que la màxima autoritat d’un país, es vegi abocat a patir un exili i haver de marxar per una persecució política, ha de ser molt dur per qui ho pateix, i també estressant, com hem comprovat, pel país qui en rep les conseqüències.
Igualment també, la sensació que he tingut aquests anys, és que s’ha defensat més el país a Brussel·les que a dins de Catalunya. És allò de la síndrome d’Estocolm, però, vaja, són les meves sensacions.
Crec que la possible tornada d’un president de la Generalitat a l’exili té una rellevància cabdal i històrica que pot canviar moltes coses, afegit a una càrrega simbòlica molt potent.
De fet, pot canviar les coses perquè no és el mateix que un president torni amb la cua entra cames i el cap cot, que no pas, guanyant unes eleccions i havent forçat al govern Espanyol a una amnistia per a tots els represaliats, tsunami, entre altres.
Perquè Puigdemont crec que és l’únic polític català que pot unificar i sumar un vot transversal. De fet, un detall, fixeu-vos que en la compareixença a Elna, el color de l’escenari no era el corporatiu de JUNTS, sinó el blau marí, que és un color més arrelat a un sentit institucional, de país, de govern, una clara declaració d’intencions.
Entenc també, algunes recances que suscita Puigdemont, jo també en tinc, però posant en una balança els avantatges i els inconvenients, tinc molt clar que la tornada d’un president a l’exili, victoriós, i derrotant l’estat que l’ha oprimit, és d’un poder tan gran i amb una repercussió tan brutal dins el país, a Espanya i a tot el món, que no podem desaprofitar.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin