La primera etapa

Per Miquel Puig i Soler – imatge: istockphoto –

El dia de Sant Jordi la meva néta Carla acomplirà nou anys. Ja ho veus, un glop de vida. Ahir amb la seva mare i l’àvia van anar a la modista per emprovar-se el vestit de primera comunió que possiblement farà el mes de maig. Va tornar amb una ingènua alenada d’il·lusió i els ulls guspirejant del contenta que estava. És un sol aquesta nena!! Ja espero amb candeletes que arribi el dia per regalar-li un bonic pom de roses vermelles dels rosers que tinc al jardí, i que esperen mandrosos per esclatar amb tota la seva esplendidesa en un dia tan assenyalat.

Em recordo com si fos ara el dia de la meva— de primera comunió. El pare es va entossudir en que la fes amb pantaló curt, i per molt que li vam pregar la mare i jo no va canviar de parer. Malaguanyada roba per un dia—deia. Encara evoco esparverat quan la mare el dia abans, em va fregar els genolls amb un fregall d’espart enmig de les nafres que solíem portar sobretot els nens que no paràvem de voltar per la muntanya, barallar-nos i practicar tota mena d’entremaliadures.

En aquell dia tan important, a casa, ens hi vam aplegar tota la nombrosa família i alguns amics per gaudir de l’esplèndid àpat que ens van preparar la iaia Dolores i la mare. A l’hora del pastís tothom va fer-me regals i a alguns se’ls omplia la boca de paraules que jo mig trasbalsat pel guirigall d’aquella festassa de la qual n’era el protagonista, no entenia massa bé. Aquell dia va ser emocionant i joiós. Era un vailet feliç, alimentat per uns designes favorables que em satisfeien moltíssim al costat d’aquella bona gent que m’estimava i m’omplia de presents.

Després de la primera comunió, per alguns de nosaltres ja començava la segona etapa de la nostra existència. Eres un homenet i encara que la teva mida no era res de l’altre món, el pare ja va començar a manar-me feines prou feixugues com per fer-les un nen de nou anys. Alguna vegada, amb els ulls plens de llàgrimes pensava amb la mala sort que havia tingut de néixer en aquella casa que hi havia tanta feina. Potser si hagués nascut en una altra que no em fessin treballar tant— hi seria més feliç. Quin mal havia fet jo per haver de treballar tant!! Aquests pensaments em trasbalsaven i em solien produir una mena de rancúnia envers el pare. Reflexions internes que responien a la precarietat de com vivíem llavors.

A mi el que m’agradava era anar a jugar amb els meus companys al Bosquet, a la Torre de Santmartí o en qualsevol indret del terme, però a ca l’Escrigas hi havia molta feina i entre tots l’havíem de fer. Miquel, vés amb l’avi a la vinya que l’ajudaràs a empeltar, escata un parell de passades de ceps que hi ha molta herba, ensulfata…

Les meves nétes en aquest aspecte seran molt més afortunades que no pas jo. Algunes vegades voldria explicar’els-hi el que era la vida llavors i de com va transcórrer la nostra infantesa. M’ho rumio i ho deixo córrer,—no cal. N’és tan gran la diferència, que no serien capaces de poder-ho entendre. Possiblement a molts de nosaltres aquella primera etapa ens va marcar la vida i va ser vital per encarar el futur. No vull amagar que malgrat tot, aquella època i les que van venir, foren un passeig agradable per la vida. Desprès de la infantesa—, l’adolescència—, la primera joventut—, el primer enamorament—, el primer petó i tot un reguitzell de banals i il·lusionats projectes que encara enyoro.

Crec que nosaltres vam viure intensament aquelles primeres etapes de la vida. Malgrat els cops de regle que et fotia l’Ardèvol, algun clatellot que se li escapava a la mare—potser massa sovint i amb tota la bona intenció, l’any 1950 no té res a veure amb el 2021. Eren altres temps. Sense entrar en detalls ara tot és,— o ho fem molt complicat.

A partir dels vint anys, després de la mili la meva vida va fer un tomb significatiu. A casa hi va passar un fet que va determinar la meva existència. Des els catorze anys treballava a la fàbrica tèxtil del Guix, assolint estudis de mestre industrial. De cop i volta els pares se’n van anar a viure a Barcelona i vaig quedar un pèl penjat, però amb prou coratge i valentia com per espavilar-me. Vaig anar a Montserrat a aprendre a cuinar amb un gran cuiner del poble, el Ton del qual no me’n recordo de quina casa era. Quan la mare era viva només calia preguntar-li—el que fos, i sempre tenia la resposta correcta. Quina gran dona que va ser la mare!!

Vaig patir diversos sotracs al llarg dels anys, però no vaig tenir cap problema per sortir-me’n amb més o menys encert. Em vaig enamorar unes quantes vegades fins que vaig conèixer la meva dona,— mare dels meus fills, i junts vam pencar per construir l’establiment del qual n’estic molt orgullós i que ara, regenten els meus fills, Ramon i Gema.

Espero que a la Carla, així com les altres dues nétes, les seves respectives etapes de la vida els siguin profitoses i plenes d’estímuls que els hi proporcionin la màxima joia i felicitat. No sé quina serà la més determinant de llurs vides, però segurament en alguna d’elles hauran de decidir detalls i moltes coses que tindran una repercussió important en els seus futurs. Tan de bo no s’equivoquin.

El Ton, abans d’anar a treballar al restaurant de Montserrat havia voltat la seca i la meca de la restauració. Es podria dir que coneixia la cuina internacional, però feia un conill que a la senyora Enriqueta, dona del propietari del Colònia Puig li entusiasmava.

RECEPTA

Per a quatre persones.

Un conill ben tendre tallat en vuit trossos, una fulla de llorer, timó, una cabeça d’alls, un parell de cebes tendres, una pastanaga, mitja branca de canyella, julivert, mitja copa d’aiguardent o anís sec, una bossa de moixernons, sal, pebre i un got de vi blanc.

Poseu els talls de conill a marinar amb oli d’oliva, sal, pebre, les cebes trossejades, la pastanaga a rodanxes i la cabeça d’alls un parell d’hores. Escorreu. Poseu l’oli en una cassola i feu rostir el conill prèviament enfarinat, ben rosset. El retireu. Feu sofregir les cebes, la pastanaga i els alls suaument fins que agafi un color torrat. Hi poseu el conill, les herbes, la canyella i un parell de cullerots d’aigua o brou. Feu coure uns vint minuts. Hi poseu els moixernons que haureu posat a remullar amb el vi blanc. Tot a dins. Al cap de deu minuts més hi poseu l’aiguardent. Rectifiqueu de sal i pebre al vostre gust i deixeu cinc minuts més a foc molt suau. Si aneu curts de suc, n’hi afegiu, però no cal que vagi sobrat de salsa. Espolseu amb julivert picat pel damunt.