La pel·lícula

Redacció 17 de novembre de 2020

716 Views

Per: Laia Fàbregas.-

Recordo que quan em va arribar el nou calendari d’entrega de les opinions de sobretaula vaig pensar: Encara que no puguem fer sobretaules, tornarem a escriure. Sempre podem fer veure que encara sobretaulem. I que encara tenim moments en què sorgeixen temes normals. Segur que no soc l’única que es troba amb el maleït virus en qualsevol conversa. Truco una amiga que fa mesos que no he trucat. I la conversa gira entorn de com tot ha canviat. Recordem com de fastiguejats n’estem tots. Evoquem moments més senzills. Maleïm el que passa i ens desanimem pel que vindrà.

Penso a vegades en els morts que ens van deixar abans de la pandèmia. En son pocs però prou propers. Recordo i m’imagino que me’ls trobo en una altra dimensió. Que em demanen com va la vida des que ells la van deixar. Una idea em creua el cap i dic: Endevinaríeu què ens ha portat el 2020?

És la tercera guerra mundial o una pandèmia que mata a tort i a dret. Sabríeu dir-me quina és certa?

Llavors diuen: Ui, no ens expliquis pel·lícules de virus. No és creïble que amb els avenços de la ciència passi una cosa així. Insistim que ha de ser una guerra. Com n’hi ha hagut sempre.

Quan els veig tan segurs, me n’adono que tenen raó, el que estem vivint sembla una pel·lícula. Una de dolenta, sense pressupost ni una bona trama. És una pel·lícula que no et saben dir quan acabarà, i tu entres a la sala pensant que, si no t’agrada, ja marxaràs a la meitat.

Però un cop dins, tanquen les portes. Observes amb atenció, però els que sembla que saben quan s’acabarà la pel·lícula van canviant d’opinió a cada escena. De sobte entenc una cosa. Els que van marxar abans de la pandèmia es pensaven que la humanitat anava per bon camí. Marxaren amb la idea que caminàvem de la foscor cap a la claror i no a l’inrevés.

Faig veure que tenen raó mentre penso que no entendran el que està passant. El problema és que no ho entenem ni nosaltres, que hi som ben bé al mig. Realment potser estem caminant cap a la foscor, i a mi l’únic que se m’acut és seguir amagant missatges a les inicials de les frases, com per dissimular que quan ho vaig començar a fer les guerres eren l´únic que podia canviar-nos la vida a tots alhora i per sempre.