0 Shares 118 Views

La meva llengua

28 de novembre de 2021
118 Views
Per: Miquel P. Cortina

La meva llengua és el català. La vaig sentir per primer cop al bressol, amb ella vaig començar a comunicar-me amb la família, veïns i amics, i vaig anar descobrint el món. Era un català “d’antes” farcit de castellanismes i mots mal dits com ara “teiatru”, “debers”, “busson”, “centru” o “asientu”. Això era conseqüència de què mai no vam poder aprendre la llengua a l’escola. Vaig formar part de la darrera generació de catalans que, sense adonar-nos-en i degut a l’educació obligatòria en castellà, afegíem més i més mots forasters a la nostra parla, mots que, en pronunciar-los a la catalana (acéntu, àngul, estribillu), sonaven molt malament però que nosaltres acceptàvem a contracor si volíem progressar en els estudis. La pena era que, amb tots aquests mots postissos, la meva llengua, el català, anava esdevenint a poc a poc un patuès. El lèxic s’empobria sense remei però no fèiem res per evitar-ho. Tampoc, als catorze o quinze anys, tenia jo consciència de la gravetat de la situació. Una llengua mil·lenària s’estava morint amb el beneplàcit de l’Estat espanyol que tenia el deure de protegir-la. Totes les diversions, cinema, TV, còmics, o els llibres per al jovent eren en l’idioma del “Imperio”. Quan van obrir la biblioteca de Sant Fruitós, al Bosquet, a l’octubre de l’any 1962, hi havia un 95% de volums en castellà i un escàs 5% en català, incloent-hi revistes com Cavall Fort o Serra d’Or. La majoria de gent de la meva edat (ja no parlo dels grans) focalitzàvem el nostre interès en els llibres escrits en l’idioma que havíem après a l’escola, és a dir el castellà. Tot allò escrit en la meva llengua em resultava complicat i difícil de llegir. M’estimava més seguir les aventures de “El Capitán Trueno” o del “Guerrero del Antifaz” , violentes i masclistes, que no pas les dels personatges de “Cavall Fort” molt més didàctiques i apropiades per a infants i adolescents.
Quan vaig anar a viure a Barcelona m’escrivia amb la família i amics en l’idioma de Torrente Ballester, no pas en el de Mercè Rodoreda. A l’Acadèmia Central de Manresa, vaig tenir uns mestres de llengua i literatura molt bons, fins al punt que vaig arribar a dominar el castellà morfològicament i sintàcticament millor que molts castellano-parlants de províncies. No ho dic jo, ho diuen els “sobresalients”, que treia en els exàmens. Aquesta facilitat per escriure encara em dura però l’any 1968, coincidint amb el centenari del naixement de Pompeu Fabra, tot va canviar. Jo tenia disset anys i un bon dia vaig fer-me aquesta pregunta: Per què comunicar-me per escrit en castellà amb la meva família i amics del poble si, quan ens vèiem, el nostre idioma de relació és el català? De llavors ençà em va picar la fal·lera d’aprendre la llengua pròpia. Ho vaig fer de forma autodidacta car, per motius de feina, no tenia temps d’anar a classes de català. Partint de zero, vaig passar per una fase diguem-ne “purista”. Vaig adquirir un llibret intitulat “Parleu bé el català” on hi havia tot un vocabulari de barbarismes a corregir i vaig posar-lo en pràctica. Resultat: en les meves missives feia servir un català tan correcte que els meus destinataris tenien dificultat per entendre’l.
De mica en mica vaig recuperar paraules genuïnes i incorporar mots del català antic que jo considerava enriquidors del llenguatge com ara “llur i llurs”, “romandre” i “lliurar”. En aquest sentit, vaig gosar dir als meus pares que el “vostè”, el tractament que jo tenia amb ells, era una còpia del “usted” castellà i que triessin entre “tu” i “vos”. Ells amb bon criteri van preferir el “tu” i, ves per on, a partir de llavors la nostra relació fou molt més directe i cordial. Per contra, als meus avis els vaig començar a tractar de “vos” i ho van acceptar. En paral·lel, vaig dedicar-me a llegir llibres d’Història d’Espanya i Catalunya i em vaig empassar de pe a pa la gramàtica catalana del mestre Fabra.
Als meus setanta-un anys, encara tinc manies a l’hora d’escriure en la meva llengua i m’estimo més utilitzar els verbs “romandre” i “restar” que no pas “quedar” o “quedar-se”; dir “cobrefoc” en comptes de “toc de queda”, “lliurar” i no “entregar” o “vaccí” en lloc de “vacuna” que ve de “vacuno”, un mot que en català no existeix. Us demano excuses però amb la meva llengua soc més “heavy” que no pas “light”. Hi va la seva supervivència. I quan algú em pregunta a què ve rescatar paraules oblidades que dificulten l’aprenentatge del català per part de gent nouvinguda, jo responc que de la mateixa manera que aprenem l’anglès o el francès amb milers de paraules noves (i a vegades molt difícils de pronunciar), per què no substituïm els barbarismes de la nostra llengua que tant l’empobreixen i recuperem els “cent” mots genuïns en català? No és difícil. Segur que els “nous catalans” s’hi familiaritzarien de seguida. Em consta que no estic sol reivindicant la puresa de la meva llengua i la seva màxima difusió a Catalunya i als territoris on la compartim. Ens empara el dret internacional que el Govern espanyol va signar però que no aplica.
Estiguem orgullosos del nostre idioma i parlem-lo sempre, tant a casa com al carrer. És el 2n més important d’Espanya! Millorem-lo i polim-lo com si fos un llegat preciós, i fem que els nostres fills el parlin amb els amics. Ells han tingut la sort d’aprendre la llengua catalana a l’escola però massa sovint tendeixen a oblidar-la per culpa dels poderosos mitjans àudio-visuals en castellà que els martellegen de dia i de nit. TV3, espavila! És imprescindible que l’esperit que l’ha mantinguda viva durant mil anys continuï amb les noves generacions. Pompeu Fabra va fer una bona tasca. Lluitem perquè el català no desaparegui malgrat tenir l’Estat en contra.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com