Ja tenim aquí Tots Sants. Toca Castanyada i visita al cementiri. Del Halloween de moment me n’escapo, però se m’acumulen les tradicions. La visita al cementiri en l’aglomerat cementiri de Manresa fa que netejar làpides i arreglar flors es converteixi en una epopeia. Els 12 treballs d’Hèrcules de l’Odissea al seu costat, semblen d’aficionat.
Primer cal aparcar, que costa el què no està dit. I després de deixar el cotxe a la Cotxinxina i carretejar rams, filferros i draps, cal aconseguir una escala. Tothom busca escales desesperadament. Que el dol fa estralls, ja ho sabem, per tant, de vegades cal renunciar a l’escala emparaulada amb algú i buscant-ne una altra per evitar caure en alguna discussió abrandada. Un cop ens hem fet amb l’escala cobejada, toca carretejar-la amunt i avall per mig cementiri passant per tots els nínxols familiars. Requereix la seva dedicació i la seva tècnica que amb els anys he anat perfeccionant. Netejar làpides i arreglar flors acaba essent un viacrucis particular. Patiment, esforç físic, deure i tristesa. Quasi una penitència. Entre nínxol i nínxol, descanso una mica, aixeco el cap i observo la gentada. Des de dalt l’escala és un lloc de guaita privilegiat, i no puc baixar perquè me la prendran. La mitjana d’edat dels visitants promet, sembla la d’un autocar de la Imserso. No hi ha nens al cementiri. I de joves ben pocs. I els que hi ha es mouen com ànimes en pena, se’ls nota la mirada afligida, segurament per alguna pèrdua recent. D’avis massa grans tampoc n’hi ha gaires. Recordo la meva iaia que en els seus últims anys de vida ja no volia posar els peus al cementiri. Em deia que tenia la sensació d’anar a arreglar-se el llit. Tot el què envolta la mort és una murga. Des dels cementiris a les funeràries. Bé, ja que hi som, deixeu-me dir una cosa de les funeràries. Són com un cau de hienes. No us diré els calés que em van fer saltar quan es va morir el pare. Amb els comentaris de: «-A l’assegurança t’entra això tant bàsic i senzill, però si pagues 100€ més tindràs això tant bonic…». I és clar què fas? Pagar. I així una cosa rere l’altre. La tristesa t’engoleix i no pots pensar amb claredat. Tens un forat immens i intentes omplir-lo amb el què sigui. I aquella colla de voltors se’t llencen al coll amb cara d’afligits mentre et buiden la cartera.
La mort no agrada a ningú. Als nens d’avui en dia els apartem de la mort, ja no van a funerals i els allunyem del dolor. De joves, ens creiem immortals i tot el què està relacionat amb la mort ens queda tant lluny que ens n’apartem, i quan som vells ens queda massa a prop i no en volem sentir a parlar. En resum, que això de la mortalitat és una llauna.
Sort que després ho amenitzem amb una bona festa, mengem castanyes i panellets amb un bon got de moscatell. I la fem petar amb els amics i familiars, si expliquem acudits riem ben fort i si cantem cançons, també les cantem a ple pulmó. La millor festa de l’any és la Castanyada, perquè després de recordar-nos que som mortals, gaudir de la vida és el millor que hi ha. Bona Castanyada!
