0 Shares 169 Views

Històries que fan mal (8)1a part

2 març, 2021
169 Views
 Per: Miquel P. Cortina.- Foto: de Marc Pascual en Pixabay 

Hi havia una vegada un falciot mandrós a qui, per a distingir-lo dels altres ocells de la seva mena, li direm Celdoni. Va néixer  a la teulada  del convent del Sagrat Cor del nostre poble fa una pila d’anys, quan la germana Antònia tenia cura dels infants més petits en aquells baixos entranyables anomenats “la cuna”.

Quan va sortir de l’ou, el Celdoni era un pollet tranquil a qui li va costar molt d’obrir els ulls. Els seus dos germans s’havien anticipat a ell a l’hora de trencar les closques i només feien que xisclar i remoure’s en aquell niu on estaven encofurnats. Els pares els portaven menjar contínuament i, com és lògic, nodrien els qui més cridaven i tenien les boques ben badades. Per contra, el Celdoni romania quiet i ensopit en el jaç mentre els altres el trepitjaven, frisosos de deglutir allò que els falciots pares duien en el bec. No és que estigués malalt, no; és que li feia mandra aixecar-se del llit de plomes i saltar com un boig per una mica de teca. S’estimava més arreplegar les rampoines que rebutjaven els seus germans perquè ja no els cabien en el pap.

Passaren els dies i les setmanes i els tres pollets van créixer tant que gairebé ocupaven tot el niu. Els pares els van dir que s’acostava el moment de sortir i començar a volar. Després de recordar-los que el vol del falciot era el més elegant i bonic que es podia albirar sota el cel, els van advertir d’una cosa molt important que, si no la tenien prou en compte, els podria costar la vida: que les ales, dissenyades perquè poguessin volar i planejar millor, eren massa llargues i que si per descuit posaven les potes al terra ja no podrien tornar a aixecar el vol. Els dos germans més actius en van prendre nota i ho van tenir molt present a partir de llavors. Per contra, el Celdoni, no va fer ni fu ni fa del consell dels pares i ben cofoi s’acollí a la dita que “qualsevol problema té solució”.

I arribà el jorn que els dos falciots joves més espavilats van treure el cap del niu i l’un darrere l’altre es van llençar al buit i van començar a volar. D’antuvi semblava que queien i anaven a estavellar-se contra el terra del pati de la cuna  però, de cop i volta, a mitja alçada de l’edifici del convent, reprenien el vol, remuntaven i giravoltaven en l’aire fent una alegre xiscladissa. El Celdoni els veia gronxar-se sota el cel blau, pujant, baixant  i gaudint d’allò més, mentre ell s’ho mirava amb una certa aprensió des del forat de la paret on hi havia el niu. “Què, noi? Només restes tu. Va, som-hi!” va exclamar el pare falciot, encoratjant-lo. La seva mare el veia tan rodanxó  i tan matusser que li van entrar seriosos dubtes que se’n pogués sortir. “I si se la fot?” pensava.  Llavors li va dir a la seva parella: “Escolta: tu col·loca’t sota el teulat i que el nostre fill pugi a la teva gropa fins que agafi embranzida i es deixi anar”. “Sí, dona! I si caiem tots dos? Ni pensar-ho!”. Estaven discutint sobre això quan van arribar els altres dos fills la mar de contents. “Ui, que divertit !” deia l’un. “Ho, quina passada!”, deia l’altre mentre s’espolsaven les ales. En veure que el Celdoni encara no s’havia decidit, van preguntar: “I què coi li passa a aquest?” El pare va respondre: “Li fa mandra volar”

Llavors el més ardit dels germans va suggerir: “Podríem agafar-lo entre els dos i sostenir-lo per sota mentre bat les ales i s’habitua a volar per si mateix”.

Dit i fet: els dos joves falciots van arrossegar el seu germà fora del niu i, malgrat la seva resistència inicial, van aconseguir empènyer-lo al buit i vinga, aire! Llavors ell, per acte reflex i veient els caparrons dels infants que en aquell moment jugaven al pati sota seu amb el perill evident que els caigués al damunt, començà a moure les ales nerviós i de pressa: flap-flap-flap, fins que va remuntar el vol. Per bé que havia reeixit, els seus germans el van flanquejar una estona per si de cas.  Poc després, tots tres van començar a fer piruetes i circumval·lacions sota l’esguard complagut dels pares que al final també es van afegir a la festa.  El puput, les orenetes i els pardals que eren els veritables senyors de la teulada del convent a la primavera, van aplaudir l’esforç del falciot gandul i van començar a cantar i a saltironejar com beneits per celebrar l’esdeveniment.

Però al cap d’una mica el Celdoni va tornar al forat del niu panteixant  i amb la llengua a fora. “Això de volar no està fet per mi”, deia. “Em canso molt i no puc mantenir-me gaire estona en l’aire”.

“És qüestió de pràctica”, li va replicar sa mare que va seguir-lo  en veure’l flaquejar. “Sinó, per què et penses que tens les ales tan llargues?”

El nostre protagonista  llavors va veure unes gallines que picotejaven el terra i vivien la mar de felices dins el galliner del convent , i va exclamar: “Tant de bo hagués nascut gallina; podria estirar les ales, cavar amb les potes  i no hauria de preocupar-me pel menjar!”.

La setmana que ve continuarà aquesta història del Celdoni que, com podeu endevinar,  no va per bon camí.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com